Una altra volta davant dels doblegats membres

Una altra volta davant dels doblegats membres,
Cremats en arribar l’hora final
De la fosforescent pell
Que brama
A les muralles de les palpebres,
A la riba
Dels òvuls i espermes martirials.
Del seu seguici
Descenen bodes mortes,
Arcàngels amb figura d’ocells
Que fructifiquen
En els brufols de la mort,
Als alts nius de la broma esgarrintxada.

Canten a la nit els grills
Esgarripant el misteri
D’una guitarra esbargida
En la caducitat de desalmats marbres.
Només les cortines dels meus llibres
―ara llit de tèbies flassades―
M’acompanyen
amb la pluja dels seus bedolls,
amb la dolcesa
de les seues infinites llànties.

Per l’aire de mitjanit
Les ánimes passen inadvertides,
Com flors sense olor:
Van sense el color natural de la policromia;
La penombra seca
Riu amb sarcasme
En les colomes descalces de la mort.

No dic por a aquesta porcellana
Cucada de tremoloses ràfegues
Sinó senzillament
Que la llum caigué al cossí dels taüts,
A l’exasperat anell de les candeles.
No dic por a la tenebra dels lliris,
Sinó senzillament
Que la nit està garberada
Per difunts, per agòniques cebes
I per almiralls de focs enterrats.
Casa de l’Eura, 1º. De juny de 1989.

Otra vez ante los doblegados miembros

Otra vez ante los doblegados miembros,
Ardidos al llegar la hora final
De la fosforescente piel
Que vocifera
En las murallas de los párpados,
En la orilla
De los óvulos y espermas martiriales.
De su cortejo
Descienden bodas muertas,
Arcángeles con figura de pájaros
Que fructifican
En los búhos de la muerte,
En los altos nidos de la bruma desgarrada.

Cantan en la noche los grillos
Rasgando el misterio
De una guitarra desparramada
En la caducidad de desalmados mármoles.
Sólo las cortinas de mis libros
―ahora cama de tibias frazadas―
me acompañan
con la lluvia de sus abedules,
con la dulcedumbre
de sus infinitas lámparas.

Por el aire de medianoche
Las almas pasan inadvertidas,
Como flores sin olor:
Van sin el color natural de la policromía;
La penumbra seca
Ríe con sarcasmo
En las palomas descalzas de la muerte.

No digo miedo a esta porcelana
Engusanada de temblorosas ráfagas
Sino simplemente
Que la luz cayó en el cuenco de los ataúdes,
En el exasperado anillo de las candelas.
No digo miedo a la tiniebla de los lirios,
Sino simplemente
Que la noche es hacinada
Por difuntos, por agónicas cebollas
Y por almirantes de fuegos enterrados.
Casa de la Yedra, 1º. De junio de 1989.