I
El mar resplendeix en un arrel,
Sense heretar les corbes
De l’agònic,
Sense bescanviar la paraula,
El turó
O l’alba.
Qui no voldria ser ara
memòria del somni al verd,
en l’edat de l’ala
o de l’espill?
Per sort, l’edat marca els colors
I el vent entreobri la seua vetlla.
Tot está endevinat:
La tendència del dia caigué en la nit.
De: Destellos del tacto, 1985
II
Abans, la boira abasstà les meues tempes;
Ara, els núvols de l’eco
Desfullen les meues vísceres:
El descens de l’èter a les venes.
El dia té identitats vilatanes;
Ara, els núvols de l’eco
Desfullen les meues vísceres:
El descens de l’èter a les venes.
El dia té identitats vilatanes;
Substàncies, pronoms, punyals,
Que es distribueixen
Amb tendència amenaçant.
Obeí, tal volta, al raig inintel·ligible de l’oceà:
La meua companyonia -potser identitat de mi mateix-,
S’esfilegassa en l’obediència de l’agonia.
De: Destellos del tacto, 1985
III
Qui sap què és el somni?
El somni és una flauta
Que fereix els meus sentits; i, el temps,
Ara el temps duent allò deslluït,
Ve cap a mí
Com riu desbocat de galtes.
He dormit en la nit, això és tot:
Ocells i cavalls em guaitaren.
Des de llavors sóc nauta
I vaig en vetlles eternitzades...
No sé. No recordé res.
L’home en el seu pelegrinatge
És una metamorfosi:
Renovació de l’ala en la dimensió de l’entorn.
De: Destellos del tacto, 1985
III
Conec les autopistes dels ferrocarrils
Entre pedra i terra vomiten set
Ací mon pare rajà suor vehement
Per a sobreviure a una confraria de dorments
Hagué de domar els cavalls del guaro
I somriure als enderrocs anònims dels rails
De: Alegoría de la palabra, 1992
IV
De qualsevol manera
El plugim de la memòria s’inventa
Les paraules s’inventen als porus de l’aire
Les ombres s’inventen a l’humus del llenguatge
El sol als arrels del paper
En acabant resta al front
Una síl·laba bifurcada per l’heura.
De: Alegoría de la palabra, 1992
X
En un minut cap la mort
Els jocs de la història i les seues víctimes
La mort i el seu llenguatge de sang
Las cortines ambs els seus girs i pronoms
Els braços amarillos dels pasturalls del camp
Els escarabats que beuen la seua ombra momentàniament
La pedra que respira a les axiles del vent
Las imatges gastades de la meua quietud
En un minut bec els arrels de l’aigua.
De: Alegoría de la palabra, 1992
VI
Mai no imaginí tant alé de coníferes.
Anem commoguts pel refilet de l’instint,
Pel cor que la il·lusió fa la seua bretxa.
Des de Nova Ocotepeque a San Marcos
La trementina brolla recurrent;
I a Guarita , —el més oblidat dels pobles—,
És fa un tímid llenç d’anhels.
Recorde l’ànsia i el trànsit
De l’ànima en la seua florida romeria.
I és que això és aquest sentiment
De la rosada —dic sense cap esforç—:
Despertar del destí, del núvol l’horitzó:
Foc segellat en les xarxes de l’ànima,
Madura ofrena de l’imaginat…
De: Roja Vigilia, 1997
Dístic final
I
Ha de desbaratar-se l’anhel en cendra
I han de restar orfes els meus braços;
Perquè així és la dialèctica de la vida,
Perquè així és tot allò que naix.
En les nits —sense més— abrase el firmament
Amb el seu incendi de petits focs:
Segles ha que al meu pit d’ocell,
Niua la foguera del vol
I el fred caliu de l’orfanesa.
Alguna cosa —ho sé— s’escapa del meu pit:
L’aire, la veu de la vegetació.
I llavors la sal discorre, invasora,
Damunt dels desfullats porus de l’ànima
I damunt del nom vaixell: vaixell fantasia
Que la soledat venç a borbollons.
Només resta, llavors, endredada a les mans,
Una sensació d’heura defallent
Amb la forma indeleble del miratge.
De: Roja Vigilia, 1997
II
Sempre restarà encés el ble
De la vida amb el seu hàlit martirial
Com la Font que raja entre penyals.
A veces la llum sembla débil i tot:
L’espera o la memòria defalleixen.
Faré com puga per guardar
—en la meua memòria— el vi olorós del bosc
O la brasa il·luminada de l’ocote
O el suc de la boirina que s’esvaneix
Quan encaixa en les meues nines.
Ha sigut un somni —el devenir— i en la ploma
Es refracta, al fil dels anys.
De: Roja Vigilia, 1997
Ombra i, tanmateix, emmirallant.
Llum, i tanmateix, ombres:
—secret del Miracle—,
Per inventar al torrent,
Uns alres ocells ja viscuts,
En l’ombra forestal
Que el dia dilueix
Amb la seua fantasia de càbales vivents.
De: Visión de la muerte, 1994
És ara la foscor i em convenç:
La perpètua congoixa del condol a les ales,
El camí zenital que perd la seua esperma,
El navili violent, el sacrifici gèlid.
És ara l’aventura de l’espill balb,
Del llenguatge als enderrocs del sutze,
De la ruga que s’estén com un llençol
En un calendari d’ossos…
¡Ah aquesta mort a l’herba dels pensaments,
Als gargots palpebrejants de la parafina,
En el sentit ascendent de la boirina als ossos!
¡Ah aquesta mort que va llevant-nos carn i estatura!
De: Roja Vigilia, 1997
He arribat al principi divisible:
Les ombres blavegen
Al Nirvana de l’alcohol recomfortant.
I ací, una llum d’ocells
—en la seua tenacitat de firmament—
M’inventa i deixata el vi de l’ànima.
De: Roja Vigilia, 1997
La nit s’aixopluga amb els mocadors
De la pluja
Mentre escolte el concert
Catorze de Mozart.
De. Fantasía del agua, 1992
La pluja em té a “la penombra
De la seua cel·la” recollint l’aigua descalça
Que ha canviat de campanes.
De. Fantasía del agua, 1992
La poesia té un so de riu.
L’edat. Certa edat. Totes les edats
Un designi transfigurat
Com les ales a l’albir de la llum.
De: Fuego íntimo, 1993
Navegant jo. L’aire. Les palpebres.
D’anar i anar, el planeta
Em sembla una campaneta
De sigiloses goteres.
De. Fantasía del agua, 1992
IV
Entre la fullaraca
L’estiu penja les seues paraules
Finestres i cavalls
Genets en l’ombra de la llum
Històries de trens sense paraules
Entre la lentitud de la nostàlgia
Vaixells peresosos cauen com fulles
Vidres amerats per la humitat del sospir
Van venen
Busquen un lloc
Entre nosaltres:
Les mans de la llum
Perquè desfacen les xarxes
I la memòria hiverne
Als plats de l’ànima.
De: Lectura del silencio, 2002
És la meua meta. Fa igual Ítaca
L’ahir o l’exili
No sé quin nom tenen les absències
Els records de les ombres a la intempèrie
Els camins que em porten
A fullaraques de desvetlaments
Visquí una vida oient noms trencats
Paraules en l’arena de la vida
Veus sordes damunt de la gespa
Per això com captaire
Seguesc en les formigues del silenci
Defugint la cal·ligrafia de la memòria.
De: Lectura del silencio, 2002
XVII
La mort i la vida són genials:
Terra i vent en la remor
De les paraules
Sang i aroma com cavalls
Trotant al bosc
Rius fugitius que no caben
Al plomatge de la pluja
Mescla de foguera i fantasmes
De migrar nostàlgies i coltells
De conspirar a l’atzar entre set i naufragi
De destilar sonambulisme i escalfreds
De jugar a perdre’s als bocins del país
De sacsar la sal
Embalsamant l’insomni
La vida i la mort són genials:
Mai no se’ls pot donar treva:
I la millor manera de fer-ho
És essent mercenari del silenci
I gel amb ardor sense desfer-lo.
De: Lectura del silencio, 2002
I
Trau-me del món a través de les axiles
O de la marcida vagina d’aquests dies;
Vull eixir d’aquest temps hirsut
Que guaita i du a la deriva.
Per tot arreu prim el desencís,
Els dimonis que rauen lentament
I marquen la carn i consumeixen els somnis.
L’Esperança la visità la tristesa
Amb el seu gest d’arrugats esclats:
El seu gargamell m’emporta fred. Fred pregon i negre.
Sembla la buidor del cataclisme;
El temps que s’empassa tot l’aire
Com el semblant de l’aire que aspira
—al seu abisme de mar rugent—
La lluna reverberant de la vida
O el llit dilatat d’un riu
Perdut a la fuita dels dolors més viscerals.
Cadascú desapareix del seu cos.
Fuita o fugida. Invasors del cosmos.
A la fi perdem la brida...
Ens queden, potser, els resquills dels ecos.
Las sumes dels reflexos: lluminosos dies
Sense badalls, repicats per l’orgasme
Magnètic de l’alegria
I el bes humit de l’aurora.
Però les hores arriben al seu lloc.
També els ventalls de la tendresa.
També l’amarg fosc de les portes
I el sutze sord de les bigues.
Passa el temps. Passa i no espera.
Per a què llençol dels comiats
O alenar la pluja damunt de la cara.
Al final, sempre, hi ha un pit gelat
I un ocell que empal·lideix, oblidat,
Al lloc zodiacal de la carn.
Hi ha un espill a l’horitzó
Que ens refracta i ens fa visibles.
Un dia sortim, àvids, de l’ofec;
Quan això passa, la gola ens constreny
El signe de les certituds.
Ja és tard. Però sempre és tard.
Un abisme àvid guaita.
Té actitud d’irrepotxable sentinella.
Quina foscor agita al mil·lenari vinent?
Quins condols sobreviuen als somnis?
Quins dimonis semblen pregons de la joia?
A l’aire l’embruta la foscor de la cendra.
Tem esperar un difunt:
Que els meus ulls vegen la negligència amb batuta
I les parets negades d’ossades.
Preferesc la individualitat d’un pubis
Damunt de l’armari de paret dels braços
I el pou de les tempes vestit de soledat,
A renunciar la paraula. La llibertat.
Preferesc la nuesa obscena del misteri
Al verinós ofec en què ens posa la pal·lidesa
Disfressada d’impecable blancor.
Per això, quan un ocell vola em reconec.
Allí vaig: somni i llibertat en l’aire.
Somni, sí, fins a estendre les parpelles
De les visions més auscultes;
Llibertat, sí, com un llençol a la gespa
Que riu sense confabulacions.
Sé que estem plagats pel magma de la terra;
La seua aspra lava corroeix els nostres porus.
Al fons de l’oceà jau una nuesa dolguda
On els somnis els anquilosa la nit.
Però no importen ja totes les depredacions
Ni el fum com beuratge per a l’esperit,
Ni totes les cridades a l’honestedat.
Ací nasquérem, Mare, a la vora del riu.
Junt al gran riu tutelar:
Tu ets el riu al ventre del qual
Alcí les mans contra el podrimener.
No esperes que estiga tranquil,
Ni dèbil davant del vori de les falàcies
Ni en sossec davant de l’asfixia de l’obscurantisme
De farreries del Mil·lenari.
És trist. És trist, Mare, haver nascut
Amb un crit a la llengua
I el condol com un resort a les meues cuixes;
Encara que —al capdavall— el vent creix a les meues pestanyes
I em llepen les formigues del seu cos
Fins a produir una ignorància seductora.
Tot penja en allò de penes dit:
Hi ha gent que increpa traient-nos els ulls,
I vomita odi en forma insaciable.
Ulls de la nit en un ocell dormit
On es claven punyals
I es plora pòstumament.
Som mesquers d’aqueixa nit refulgent,
De l’escorpió de la història que inocula el seu verí
Amb carícies de molsa perspicaç i soledosa.
De penes he dormit. Al cant del gall trenca l’alba
La mateixa forma fugitiva:
L’estèril afany de tots els dies,
La dura vexació que copia de l’espill les seues dents.
Sé que muir, Mare.
He vist a l’espill el rostre que defalleix.
He vist el foc de l’alé als carrers.
Deixa’m morir, llavors, amb aquesta impotència
De no poder fer res.
Jo no sóc ventre per a carregar l’Esperança
Als embolcalls incerts del devenir.
Només sóc un reu a la fosca càrcer
Destructiva de la realitat;
Només sóc aqueix fill de laberints trepats
Per l’excrement dels ocells
I les enderrocades vetes subterrànies de les vísceres.
Ací em veig tremolant, ferit de mort;
Mentre la faç de les aliances es torna immutable.
Deixa’m, llavors, Mare,
Que m’ajunte a les mans de la nit
I que la tempesta fosca m’augure llum.
Deixa’m viure i oblidar el suplici dels cecs.
Deixa’m viure i morir amb el condol de la terra
I l’unt de tantes cambres caigudes.
Al capdavall, els folls no vivim amb l’abatiment:
Som l’encarnació més digna de la llibertat,
I el record callat de tants hiverns
Signats per la llengua sòrdida del temps.
De: Vigilia del náufrago, 1999
II
Au que canta a les ales dels núvols;
Terra que espera com mare
Els seus morts després de la guerra.
Del seu pit, Mare, emergeixen torrents vivaços;
Urgents obrin el camí per a nodrir.
Fins llavors no coneixia un altre riu damunt de la terra,
Ni un perfum esperançat,
Ni lliure i natural com l’aire,
O sossegat com el puny tancat del silenci,
O el coixí —gespa de la memòria—.
Era el temps, Mare, del primer contacte:
L’íntim contacte i la primera nuesa.
Al meu instint era l’eco de les seues sines:
Llarg riu blau. Fonda humitat dels camps
Que perviu com pluja blana
A l’inviolat espill de les meues llunes:
La memòria zodiacal a les palpebres,
El crit lactant de la força,
L’ocell balb al bassal de l’aigua.
Infantesa primera, Mare. Infantesa lactant.
En la meua memòria absorbent
Fan nus els ocells amb la seua llengua;
Mentre el tren — Amb veu insòlita—
I les axil·les del vent.
Míra’m els ulls, Mare. Míra-me’ls.
La mirada des de sempre porta terra entreoberta
I espills que refracten l’amenaça,
Que copien l’espina o l’ala,
Que brillen al sol. Al foc,
O eructa el crepitar de la nit
Dels estiatges de la sang viscuda,
O de l’empremta inintel·ligible
Damunt del rostre del fullatge.
Ací o allà he crescut en la nit.
La llum ha devetlat el tránsit de la consciència.
I em separen, ara; i em devenen,
Lluminosos temors abrasats
Per l’herència que es gaudeix a l’espill.
Veig la meua creació i reste atònit, Mare.
Perquè els vaixells passen per sobre la mar i envelleixen:
Successió d’etapes fugint l’una de l’altra
En íntim tremolor de la carn.
Tràngol de llampec. Un, cada volta s’allunya
De la permanència tangible
Del fragor espés de l’alé. I es cau la sina,
I es cau la carn i el bes ardent.
La nit ve assotant
Entre els ulls cansats del temps:
Emergeix del no-res. A prop canta.
Pren la vida amb les seues mans de cendra. Fuig.
Aqueix fugir és sempre com el llarg gemec del mar
Damunt d’una platja de tempes gastades,
O la lluna atordida que mor
En l’asfixia d’un celler oxidat
Per la passió nocturna i silenciosa del sutze.
Només falta la fresca tardor esguitada de memòria:
Conéixer, reconéixer, desconéixer
Tants noms tristos i callats,
Tants morts assetjats amb els seus ulls oberts,
Tanta duresa invisible sense que trenque l’alba.
Sóc, llavors, com tot allò que viu i mor:
Infantesa, adolescència i joventut.
Formes distintes de perdurar i terminar.
Que em frega com el símbol indesxifrable
De l’ebriesa de l’aigua.
Embriaguesa, Mare, assotant els meus anys madurs
Amb un espill d’agonitzant alopècia.
Els meus desigs han lluitat com herois secrets;
Des de finestres que donen a l’infinit,
La vida pixa i excreta els seus escrupolosos rituals.
Hem traspassat el fragant bosc lúdic;
Ara tenim un destí alçant les seues eixàrcies
Damunt dels cristalls vigilants que cobreixen les palpebres
De manera amenaçant,
De manera indiferent,
De manera punxant,
Com la sang clavada a una fletxa de raigs.
Per suposat ningú no gosa;
Tots glorifiquen el poder,
Llavors la claror es torna objecte diminut
O simplement ombra creixent al crepuscle.
La història se sent cap adins, Mare;
Sembla que els anys s’endinsen o s’escapen:
Hi ha set sossegada, però també,
Uns ulls de plom
Com un vast cel violat per la pluja
Anihilant aqueixa veritat que de penes sospitem.
Sí, que de penes sospitem en un temblorós horitzó.
L’adultesa, Mare, és presa de consciència.
Ja no és el somni pel somni. No. No.
Les que masteguen les tempes,
Les que ens mengen la llibertat,
Les que ens lleven els somnis,
Les que ens abracen amb les seues entranyes de fil.
Ai, Mare, la sang al forcat!
Ai, Mare, la sang humidint
La forma de la tristesa més nua!
La nit inevitable defugint mutacions,
El bes emasculat pels fetitxes de les ombres.
Allà vetle la gespa cremada de l’entusiasme
I l’última aigua que va a donar als mars
Amb la seua transitòria sang coagulada.
Ara em convoca el món entrevist
A través de l’escuma secreta
Dels ocells quan niuen al bosc
I cobreixen la seua àgil anatomia
Amb el ropatge de fulles embriagades.
Ara estic davant de tu, realitat.
ja no hi ha límits per a creuar el llampec,
Ni planys per a abraçar perennalment la terra.
De: Vigilia del náufrago, 1999
III
No em sorprén tindre tants somnis al cap,
Ni els diluvis de la passió tan actius
Com digué Paul Eluard,
Car són tan necessaris com les ulleres en ple sol.
Tampoc no em sorprén que en la meua memòria
Es diluesquen com espessura de mar:
Venus que en nasqué
O Eva que just està nua
Davant de la pantalla dels meus ulls
Sorgint dels meus desigs de consumidor final
I no de la costella,
(Ella no suporta cap escissió)
Ni té sostens per a detindre la caiguda mortal
Que Déu ens guarda en algun espai del planeta:
(Que no és Montpellier,
Ni la catedral de Saint-Pierre,
Ni el poble dels cavallers de Renée le Chateau).
Entre la vigília i el somni:
Llarga nit de grutes, de teatre i baf.
Meravellós cadàver entre la tempesta de l’orgasme:
Closca llepant la humitat
De les parets del temps
A través d’un espill terriblement real:
L’animal còmicament trist de Kafka,
O el fil de la història de don Qujote de la Mancha,
O els cercles molsosos de les ideologies:
(Hegel, Marx, Heidegger, Sartre, Hitler, Franco).
No els agradà el seu temps:
Sempre hi hagué portes, panys i abismes.
Per això es delitaven en el fum tràgic
De les novel·les d’Agatha Christie.
A mí tampoc no m’agrada, és clar.
De Tom Clancy o aqueix Maleït Amor
De Rosario Ferré on les empremtes
Emergeixen de la metàfora del zodiac,
O del monasteri on Galoar prengué les aigües
Per a evitar la metzina. Ah, cavaller
De la ficció humana, Senyor Amadís!
Oriana, ací, podria dissipar les nits.
I encendre el fogó
Per què la nit no em niue arreu,
Ni el meu cos caiga com una multitud increïble
De seculars sorts:
(Allò salvatge, l’inicial, l’imperatiu).
No puc dir, amb Nietsche, que vinga una altra volta la vida:
Ella és aliada a la pala dels fossers,
Al monòleg de les tombes,
A la inversemblant il·lusió de tornar-nos a veure,
A la vesprada rompent dels pensaments,
Al rovell rauc del temps,
A les dents de la sang mossegant el sol
I a la cega escuma del clamor
Com “L’heroi de les mil cares” del mite
On els ocells es diversifiquen a la pluja
I les fletxes transparenten la sang
De l’ull celeste dels núvols
O la crina fosca de les ràfegues del vent
On s’endreda la llàgrima
Convivent amb el coc.
Oriana m’alça, sobtosament, la consciència…
És infinita. L’aspire amb avidesa.
Esplèndida llum entre rastrolls.
Tèbia claror dels seus braços
En acabant de la nit que plora i inunda camins,
Els meus ulls giren al terraplé del seu pubis;
I hi goteja, també, l’iris de l’ànima,
Les nines de l’esperança,
Les palpebres vertiginoses del temps
Desembolicant i renovant aquest món cansat:
La suma de la vida, l’evocació de la set,
L’eternitat interminable,
Car ens segueixen acompanyant Schopenhauer,
Stendhal, Hegel, Xuang- Ztse,
Quevedo o Cervantes, Vallejo o Montesquieu.
L’eternitat mai no arriba a la seua fi:
Llarg temps suportant-la ni la mort la pacifica.
En la línia divisòria traçada pels profetes
Al modern llom d’Homer.
Per això, Oriana, a res no ens acostumem.
Visquem l’única salvació:
Comencem a riure contra aquest temps sòrdid i estúpid.
Açò és millor que l’ofegament sigilós
D’un pit balb esperant tots els dies
Darrere de la finestra,
Registrar la seua mirada el buit,
I somiar, encara, íntegrament amb el futur.
Somiar.
Somiar llunyà
Veient-se a sí mateix
A la fi del conte feliç
I no a La comedia humana de Balzac.
Oriana, bull el recapte de la vida.
És intolerable. Perdí el compte
De quantes vegades ho hem fet.
De quanta memòria recobrada compartim.
De quanta validesa té la nostra imaginació.
De quanta falsedat ens segueix supurant.
De quantes ossades està feta la nostra moral.
Ara ja sabem que la vida és obra de la mort;
I la mort dels que fan dels llavis esquerdats erms:
Vida entre caretes. Vida entre vels.
Brolladora, al capdavall, de ruminants confins:
Allí és el nostre trànsit humà,
La guitarra foradada del cos,
La vigília cansada de l’alba a l’entranya,
L’aigua del camí en un crepuscle de silencis,
Els escenaris de la farsa en follia de campanaris,
L’espera desballestada de la pluja,
La crida urgent del náufrag a les línies del foc,
La porta sense afectes, arrupida a la seua ferida,
El embate del temps damunt d’una apòzema de creus,
L’agulló sembrat a l’ànima com rastrolls.
La llàgrima titil·lant encesos cementeris i fèretres,
El sanglot dels nostres passos imprecisos:
La criatura irrepetible: la nit buida del món
I la soledat humana soterrada en una sina.
De: Vigilia del náufrago, 1999
El poeta parla amb la mort
Y no es recuerdo de ellos lo que queda, sino ellos mismos.
César Vallejo
Lluerna de sang coagulada. Vent gelat
Davall del suplici d’una llum sense caragols.
Bosc de xiprers apagats. Bosc negre.
Negre silenci del pòl·len multiforme.
Foguera anant-se’n amb un soroll de fusta:
Vida afonada al cossí de borinots,
Mort punxant els racons de la boira.
El fil del temps talla el sospir.
La pau íntima es perd en un instant.
Nua resta la tela del fang i el llavi ressec;
Sense suny el front del vent;
Sense música el portell dels ulls;
Espés el suc de la memòria, intens i pulsant.
Espavent negre. Negra gavina del crepuscle.
T’endus la flor i el pòl·len. T’endus la sina i la pregària,
Esparver negre de trens rovellats.
T’amagues a la pluja i a la campaneta,
Pelegrina fosca, coberta de palpitants núvols.
Ningú no sap quan vens; i, tanmaterix, raus,
Cuc de trens traçats pel precipici.
Ningú no veu els teus dits aspres, tirana del menyspreu.
Ningú no et veu vindre amb l’ull del bram.
De sobte hi ets, pàl·lida mortalla,
Coronant de borrasca el cingle de la flama.
De sobte hi ets, en la palla i l’aldarull
Amb els draps rígids de l’ornament
Com un rellotge desballestat després de la jornada.
La teua veu es palesa al plor.
Et fartes al minut i l’hora de les plenes:
Fas callar amb la llengua muda dels canelobres
Aqueixa veu ardent de les ales…
Barataria, 09 de marzo de 2006
De: Viajar de la ceniza, 2006
Cordero de la muerte
Has tornat, sol enfosquint, a triomfar
Al bressol i a la cambra madura.
T’enfureixes en una vida de llum
Clavant la teua destral a l’entranya.
Fas gemecar i respirar la cendra. Trona
El dubte i el dolor. Tirana amiga del turment.
Foscor vessa la teua boca,
Mossega la pedregada d’alé; voraç és el foc
Que consumeix en llàgrima els engonals.
En tu, la carn atresora la terra i el no-res.
El buirac del desvetlament es gela
Junt a aqueixa vida de la mort mai no desperta.
La teua aposta acaba amb els rius;
No hi ha esperança que puga refer
El miracle de la vida.
El somni en tu només minva la pena,
Mentre tritures amb la teua barra atroç,
El cos i l’ànima i el pregon verd del color.
Sempre et somiem, inèdit enigma;
Però mai no sentim el pansit cos de la teua veu,
L’àmbit que banyes, el groc oblit,
El bateig canicular de la cendra
I el descens teu d’implacables sandàlies.
Sé que hi ets, descenent. Baixes famolenca
Amb un cor de ciris per a emplenar el cuir de la fossa.
L’aire entumit mort les finestres;
Mentre l’abraç certer asserveix la respiració.
I tot, en un instant, allò que era bledà gengibre,
Es torna refilet d’enrunes…
Barataria, 09 de marzo de 2006
De: Viajar de la ceniza, 2006
La vida com un vol
De la vida a la mort només hi ha un pas:
Un gaudi subtil amb moltes estacions,
Un ésser-hi i oblidar que s’ha viscut,
Un somiar i saber que els somnis passen a l’oblit.
Del xiuxiueig a la paraula hi ha un món infinit,
Del plugim a la pluja un mar enter,
De la llum a la foscor un fèretre.
Sempre la vida i la mort s’anuncia
Amb campanes:
El seu badall acarona la mirada per a fer-la
Crepitar a fons…
De la vida a la mort, dies, mesos, anys…
De sobte ve amb un bassot de mocadors:
I un pantaix d’íntim rovell.
Ve i es desvist i alça vol:
Voraç cendra del silenci, respirant l’erm
Del destí.
De la vida a la mort només hi ha un pas:
Hi ha secrets amuntergant-se a la brisa,
I Llàtzers immòbils sense veu i lluïssor,
I una llum, forta, damunt del fondo espai
De l’angoixa i el vol.
Al capdavall, un foc insomne desvela la boira
Dels ulls, la brúixola té la direcció
Única de la nit,
Els noms habiten el buit i l’antiga
Foscor dels hiverns.
Al capdavall, sempre s’acompleix el rite de la vida:
La veu anada es converteix en espavent;
I el cos, en remota memòria de nines…
Baratària, 03 de abril de 2006
De: Viajar de la ceniza, 2006
I
El mar resplandece en una raíz,
Sin heredar las curvas
De lo agónico,
Sin cambiar la palabra,
La colina
O el alba.
¿Quién no quisiera ser ahora
memoria del sueño en lo verde,
en la edad del ala
o del espejo?
Por suerte, la edad marca los colores
Y el viento entreabre su vigilia.
Todo está adivinado:
La tendencia del día cayó en la noche.
De: Destellos del tacto, 1985
II
Antes, la niebla alcanzó mis sienes;
Ahora, las nubes del eco
Deshojan mis vísceras:
El descenso del éter a las venas.
El día tiene identidades pueblerinas;
Ahora, las nubes del eco
Deshojan mis vísceras:
El descenso del éter a las venas.
El día tiene identidades pueblerinas;
Substancias, pronombres, puñales,
Que se distribuyen
Con tendencia amenazante.
Obedecí, quizá, al rayo ininteligible del océano:
Mi compañía -acaso identidad de mí mismo-,
Se deshila en la obediencia de la agonía.
De: Destellos del tacto, 1985
III
¿Quién sabe qué es el sueño?
El sueño es una flauta
Que hiere mis sentidos; y, el tiempo,
Ahora el tiempo llevando lo raído,
Viene a mí
Como río desbocado de mejillas.
He dormido en la noche, eso es todo:
Pájaros y caballos me acecharon.
Desde entonces soy marino
Y ando en vigilias eternizadas...
No sé. No recuerdo nada.
El hombre en su peregrinar
Es una metamorfosis:
Renovación del ala en la dimensión del entorno.
De: Destellos del tacto, 1985
III
Conozco las autopistas de los ferrocarriles
Entre piedra y tierra vomitan sed
Ahí mi padre chorreó sudor vehemente
Para sobrevivir a una cofradía de durmientes
Tuvo que domar los caballos del guaro
Y sonreírle a los escombros anónimos de los rieles
De: Alegoría de la palabra, 1992
IV
De cualquier manera
La llovizna de la memoria se inventa
Las palabras se inventan en los poros del aire
Las sombras se inventan en el humus del lenguaje
El sol en las raíces del papel
Luego queda en la frente
Una sílaba bifurcada por la yedra.
De: Alegoría de la palabra, 1992
X
En un minuto cabe la muerte
Los juegos de la historia y sus víctimas
La muerte y su lenguaje de sangre
Las cortinas con sus giros y pronombres
Los brazos amarillos de los zacatales del campo
Los escarabajos que beben su sombra momentáneamente
La piedra que respira en las axilas del viento
Las imágenes gastadas de mi quietud
En un minuto bebo las raíces del agua.
De: Alegoría de la palabra, 1992
VI
Jamás imaginé tanto aliento de coníferas.
Vamos conmovidos por el trino del instinto,
Por el corazón que la ilusión hace su brecha.
Desde Nueva Ocotepeque a San Marcos
La trementina brota recurrente;
Y en Guarita , —el más olvidado de los pueblos—,
Se hace un tímido lienzo de anhelos.
Recuerdo el ansia y el tránsito
Del alma en su floreciente romería.
Y es que eso es este sentimiento
Del rocío —digo sin mayor esfuerzo—:
Despertar del destino, de la nube el horizonte:
Fuego sellado en las redes del alma,
Madura ofrenda de lo imaginado…
De: Roja Vigilia, 1997
Dístico final
I
Ha de desvaratarse el anhelo en ceniza
Y han de quedar huérfanos mis brazos;
Porque así es la dialéctica de la vida,
Porque así es todo lo que nace.
En las noches —sin más— abraso el firmamento
Con su incendio de pequeños fuegos:
Ha siglos que en mi pecho de pájaro,
Anida la hoguera del vuelo
Y el rescoldo frío de la orfandad.
Algo —lo sé— se escapa de mi pecho:
El aire, la voz de la vegetación.
Y entonces la sal discurre, invasora,
Sobre los deshojados poros del alma
Y sobre el nombre barco: barco fantasía
Que la soledad vence a borbollones.
Sólo queda, entonces, enredada en las manos,
Una sensación de yedra desfalleciente
Como la forma indeleble del espejismo.
De: Roja Vigilia, 1997
II
Siempre estará encendido el pabilo
De la vida con su halo martirial
Como el manantial que brota entre peñascos.
A veces hasta la luz parece débil:
La espera o la memoria desfallecen.
Haré cuanto pueda por guardar
—en mi memoria— el vino oloroso del bosque
O la brasa iluminada del ocote
O el zumo de la neblina que se desvanece
Cuando encaja en mis pupilas.
Ha sido un sueño —el devenir— y en la pluma
Se refracta, al filo de los años.
De: Roja Vigilia, 1997
Sombra y, sin embargo, espejeante.
Luz, y sin embargo, sombras:
—sigilo del Milagro—,
Por inventar en el torrente,
Otros pájaros ya vividos,
En la sombra forestal
Que el día diluye
Con su fantasía de cábalas vivientes.
De: Visión de la muerte, 1994
Es ahora la oscuridad y me convenzo:
La perpetua congoja del luto en las alas,
El camino cenital que pierde su esperma,
El navío violento, el sacrificio gélido.
Es ahora la aventura del espejo aterido,
Del lenguaje en las ruinas del hollín,
De la arruga que se extiende como una sábana
En un calendario de huesos…
¡Ah esta muerte en la yerba de los pensamientos,
En los garabatos parpadeantes de la parafina,
En el sentido ascendente de la neblina en los huesos!
¡Ah esta muerte que nos va quitando carne y estatura!
De: Roja Vigilia, 1997
He llegado al principio divisible:
Las sombras azulean
En el Nirvana del alcohol reconfortante.
Y ahí, una luz de pájaros
—en su tenacidad de firmamento—
Me inventa y deslía el vino del alma.
De: Roja Vigilia, 1997
La noche se cobija con los pañuelos
De la lluvia
Mientras escucho el concierto
Catorce de Mozart.
De. Fantasía del agua, 1992
La lluvia me tiene en “la penumbra
De su celda” recogiendo el agua descalza
Que ha cambiado de campanas.
De. Fantasía del agua, 1992
La poesía tiene un sonido de río.
La edad. Cierta edad. Todas las edades
Un designio transfigurado
Como las alas en el albedrío de la luz.
De: Fuego íntimo, 1993
Navegante yo. El aire. Los párpados.
De andar y andar, el planeta
Me parece una campánula
De sigilosos goterones.
De. Fantasía del agua, 1992
IV
Entre la hojarasca
El verano cuelga sus palabras
Ventanas y caballos
Jinetes en la sombra de la luz
Historias de trenes sin palabras
Entre la lentitud de la nostalgia
Barcos perezosos caen como hojas
Vidrios empañados por la humedad del suspiro
Van vienen
Buscan un lugar
Entre nosotros:
Las manos de la luz
Para que deshagan las redes
Y la memoria inverne
En los platos del alma.
De: Lectura del silencio, 2002
Es mi meta. Lo mismo da Ítaca
El ayer o el exilio
No se qué nombre tienen las ausencias
Los recuerdos de las sombras a la intemperie
Los caminos que me llevan
A hojarascas de desvelos
Viví una vida oyendo nombres rotos
Palabras en la arena de la vida
Voces sordas sobre el césped
Por eso como mendigo
Sigo en las hormigas del silencio
Esquivando la caligrafía de la memoria.
De: Lectura del silencio, 2002
XVII
La muerte y la vida son geniales:
Tierra y viento en el murmullo
De las palabras
Sangre y aroma como caballos
Trotando en el bosque
Ríos fugitivos que no caben
En el plumaje de la lluvia
Mezcla de hoguera y fantasmas
De migrar nostalgias y cuchillos
De conspirar al azar entre sed y naufragio
De destilar sonambulismo y escalofríos
De fugar a perderse en los pedazos del país
De sacudir la sal
Embalsamando el insomnio
La vida y la muerte son geniales:
Jamás se les puede dar tregua:
Y la mejor manera de hacerlo
Es siendo mercenario del silencio
Y hielo con ardor sin deshacerlo.
De: Lectura del silencio, 2002
I
Sácame del mundo a través de las axilas
O de la marchita vagina de estos días;
Quiero salir de este tiempo hirsuto
Que acosa y lleva a la deriva.
Por doquier priva el desencanto,
Los demonios que corroen lentamente
Y marcan la carne y consumen los sueños.
A la Esperanza la visitó la tristeza
Con su gesto de arrugados destellos:
Sus fauces me traen frío. Frío hondo y negro.
Parece la oquedad del cataclismo;
El tiempo que se traga todo el aire
Como el semblante del aire que aspira
—en su abismo de mar rugiente—
La luna reverberante de la vida
O el cauce dilatado de un río
Perdido en la fuga de los dolores más viscerales.
Cada quien desaparece de su cuerpo.
Fuga o huida. Invasores del cosmos.
Al final perdemos la brida...
Nos quedan, tal vez, las esquirlas de los ecos.
Las sumas de los reflejos: luminosos días
Sin bostezos, tañidos por el orgasmo
Magnético de la alegría
Y el beso húmedo de la aurora.
Pero las horas llegan a su sitio.
También los abanicos de la ternura.
También el amargo oscuro de las puertas
Y el hollín sordo de las vigas.
Pasa el tiempo. Pasa y no espera.
Para qué la sábana de las despedidas
O alentar la lluvia sobre la cara.
Al final, siempre, hay un pecho helado
Y un pájaro que palidece, olvidado,
En el sitio zodiacal de la carne.
Hay un espejo en el horizonte
Que nos refracta y nos hace visibles.
Un día salimos, ávidos, del ahogo;
Cuando eso pasa, la garganta nos constriñe
El signo de las certidumbres.
Ya es tarde. Pero siempre es tarde.
Un abismo ávido vigila.
Tiene actitud de intachable centinela.
¿Qué oscuridad agita al milenio venidero?
¿Qué lutos sobreviven en los sueños?
¿Qué demonios parecen pregones del júbilo?
Al aire lo ensucia la oscuridad de la ceniza.
Temo esperar a un difunto:
Que mis ojos vean a la negligencia con batuta
Y las paredes anegadas de osamentas.
Prefiero la individualidad de un pubis
Sobre la alacena de los brazos
Y el pozo de las sienes vestido de soledad,
A renunciar a la palabra. A la libertad.
Prefiero la desnudez obscena del misterio
Al venenoso ahogo en que nos mete la palidez
Disfrazada de impecable blancura.
Por eso, cuando un pájaro vuela me reconozco.
Allí voy: sueño y libertad en el aire.
Sueño, sí, hasta extender los párpados
De las visiones más auscultas;
Libertad, sí, como una sábana en el césped
Que ríe sin confabulaciones.
Sé que estamos llagados por el magma de la tierra;
Su áspera lava corroe nuestros poros.
En el fondo del océano yace una desnudez dolida
Donde los sueños los anquilosa la noche.
Pero no importan ya todas las depredaciones
Ni el humo como brebaje para el espíritu,
Ni todos los llamados a la honestidad.
Aquí nacimos, Madre, junto al río.
Junto al gran río tutelar:
Tú eres el río en cuyo vientre
Levanté las manos contra el pudridero.
No esperes que esté tranquilo,
Ni débil ante el marfil de las falacias
Ni sosegado ante la asfixia del oscurantismo
De finales del Milenio.
Es triste. Es triste, Madre, haber nacido
Con un grito en la lengua
Y el luto como un resorte en mis muslos;
Aunque —después de todo— el viento crece en mis pestañas
Y me lamen las hormigas de su cuerpo
Hasta producir una ignorancia seductora.
Todo pende en lo apenas dicho:
Hay gente que increpa sacándonos los ojos,
Y vomita odio en forma insaciable.
Ojos de la noche en un pájaro dormido
Donde se clavan puñales
Y se llora póstumamente.
Somos cervatillos de esa noche refulgente,
Del escorpión de la historia que inocula su veneno
Con caricias de musgo perspicaz y soledoso.
Apenas he dormido. En el canto del gallo amanece
La misma forma fugitiva:
El estéril afán de todos los días,
El duro vejamen que copia del espejo sus dientes.
Sé que muero, Madre.
He visto en el espejo el rostro que desfallece.
He visto el fuego del aliento en las calles.
Déjeme morir, entonces, con esta impotencia
De no poder hacer nada.
Yo no soy vientre para cargar la Esperanza
En los pañales inciertos del devenir.
Soy sólo un reo en la oscura cárcel
Destructiva de la realidad;
Soy sólo ese hijo de laberintos taladrados
Por el excremento de los pájaros
Y las derruidas vetas subterráneas de las vísceras.
Aquí me veo temblando, herido a muerte;
Mientras la faz de las alianzas se vuelve inmutable.
Déjeme entonces, Madre,
Que me una a las manos de la noche
Y que la tempestad oscura me augure luz.
Déjeme vivir y olvidar el suplicio de los ciegos.
Déjeme vivir y morir con el luto de la tierra
Y el tizne de tantas habitaciones caídas.
Al fin, los locos no vivimos con el abatimiento:
Somos la encarnación más digna de la libertad,
Y el recuerdo callado de tantos inviernos
Signados por la lengua sórdida del tiempo.
De: Vigilia del náufrago, 1999
II
Ave que canta en las alas de las nubes;
Tierra que espera como madre
A sus muertos después de la guerra.
De su pecho, Madre, emergen torrentes vivaces;
Urgentes abren el camino para nutrir.
Hasta entonces no conocía otro río sobre la tierra,
Ni un perfume esperanzado,
Ni libre y natural como el aire,
O sosegado como el puño cerrado del silencio,
O la almohada —césped de la memoria—.
Era el tiempo, Madre, del primer contacto:
El íntimo contacto y la primera desnudez.
En mi instinto estaba el eco de sus senos:
Largo río azul. Honda humedad de los campos
Que pervive como lluvia blanda
En el inviolado espejo de mis lunas:
La memoria zodiacal en los párpados,
El grito lactante de la fuerza,
El pájaro aterido en el estanque del agua.
Infancia primera, Madre. Infancia lactante.
En mi memoria absorbente
Hacen nudos los pájaros con su lengua;
Mientras el tren — Con voz insólita—
Y las axilas del viento.
Míreme los ojos, Madre. Míremelos.
La mirada desde siempre lleva tierra entreabierta
Y espejos que refractan la amenaza,
Que copian la espina o el ala,
Que brillan al sol. Al fuego,
O eructa el crepitar de la noche
De los estiajes de la sangre vivida,
O de la huella ininteligible
Sobre el rostro del follaje.
Aquí o allá he crecido en la noche.
La luz ha develado el tránsito de la conciencia.
Y me separan, ahora; y me devienen,
Luminosos temores abrasados
Por la herencia que se goza en el espejo.
Veo mi creación y me quedo atónito, Madre.
Porque los barcos pasan sobre la mar y envejecen:
Sucesión de etapas escapando una de la otra
En íntimo temblor de la carne.
Trance de relámpago. Uno, cada vez se aleja
De la permanencia tangible
Del fragor espeso del aliento. Y se cae el seno,
Y se cae la carne y el beso quemante.
La noche viene azotando
Entre los ojos cansados del tiempo:
Emerge de la nada. Cerca canta.
Toma la vida con sus manos de ceniza. Huye.
Ese huir es siempre como el largo gemido del mar
Sobre una playa de sienes gastadas,
O la luna aturdida que muere
En la asfixia de un tabanco oxidado
Por la pasión nocturna y silenciosa del hollín.
Sólo falta el fresco otoño salpicado de memoria:
Conocer, reconocer, desconocer
Tantos nombres tristes y callados,
Tantos muertos asediados con sus ojos abiertos,
Tanta dureza invisible sin que amanezca.
Soy, entonces, como todo lo que vive y muere:
Niñez, adolescencia y juventud.
Formas distintas de perdurar y terminar.
Que me roza como el símbolo indescifrable
De la embriaguez del agua.
Embriaguez, Madre, azotando mis años maduros
Con un espejo de agonizante calvicie.
Mis deseos han luchado como héroes secretos;
Desde ventanas que dan al infinito,
La vida orina y excreta sus escrupulosos rituales.
Hemos traspasado el fragante bosque lúdico;
Ahora tenemos un destino alzando sus jarcias
Sobre los cristales vigilantes que cubren los párpados
De manera amenazante,
De manera indiferente,
De manera punzante,
Como la sangre clavada en una flecha de rayos.
Por supuesto nadie se atreve;
Todos glorifican el poder,
Entonces la claridad se vuelve objeto diminuto
O simplemente sombra creciendo en el crepúsculo.
La historia se siente hacia dentro, Madre;
Parece que los años se adentran o se escapan:
Hay sed sosegada, pero también,
Unos ojos de plomo
Como un vasto cielo violado por la lluvia
Aniquilando esa verdad que apenas sospechamos.
Sí, que apenas sospechamos en un tembloroso horizonte.
La adultez, Madre, es toma de conciencia.
Ya no es el sueño por el sueño. No. No.
Los que mastican las sienes,
Los que nos comen la libertad,
Los que nos quitan los sueños,
Los que nos abrazan con sus entrañas de filo.
¡Ay, Madre, la sangre en el arado!
¡Ay, Madre, la sangre humedeciendo
La forma de la tristeza más desnuda!
La noche inevitable sorteando mutaciones,
El beso emasculado por los fetiches de las sombras.
Allí velo el césped quemado del entusiasmo
Y la última agua que va a dar a los mares
Con su transitoria sangre coagulada.
Ahora me convoca el mundo entrevisto
A través de la espuma secreta
De los pájaros cuando anidan en el bosque
Y cubren su ágil anatomía
Con el ropaje de hojas embriagadas.
Ahora estoy frente a ti, realidad.
Ya no hay límites para cruzar el relámpago,
Ni quejidos para abrazar perennemente la tierra.
De: Vigilia del náufrago, 1999
III
No me sorprende tener tantos sueños en la cabeza,
Ni los diluvios de la pasión tan activos
Como dijera Paul Eluard,
Pues son tan necesarios como las gafas en pleno sol.
Tampoco me sorprende que en mi memoria
Se diluyan como espesura de mar:
Venus que nació de ella
O Eva que justo está desnuda
Frente a la pantalla de mis ojos
Surgiendo de mis deseos de consumidor final
Y no de la costilla,
(Ella no aguanta ninguna escisión)
Ni tiene sostenes para detener la caída mortal
Que Dios nos guarda en algún espacio del planeta:
(Que no es Montpellier,
Ni la catedral de Saint- Pierre,
Ni el pueblo de los caballeros de Renée le Chateau).
Entre la vigilia y el sueño:
Larga noche de grutas, de teatro y vaho.
Maravilloso cadáver entre la tormenta del orgasmo:
Caparazón lamiendo la humedad
De las paredes del tiempo
A través de un espejo terriblemente real:
El animal cómicamente triste de Kafka,
O el filo de la historia de Don Quijote de la Mancha,
O los círculos mohosos de las ideologías:
(Hegel, Marx, Heidegger, Sartre, Hitler, Franco).
No les gustó su tiempo:
Siempre hubo puertas, candados y abismos.
Por eso se deleitaban en el humo trágico
De la novelas de Agatha Christie.
A mí tampoco me gusta, por supuesto.
De Tom Clancy o ese Maldito Amor
De Rosario Ferré donde las huellas
Emergen de la metáfora del zodiaco,
O del monasterio donde Galoar tomó las aguas
Para evitar la ponzoña !Ah, caballero
De la ficción humana, Señor Amadís!
Oriana, aquí, podría disipar las noches.
Y encender el fogón
Para que la noche no me anide a bultos,
Ni mi cuerpo caiga como una multitud increíble
De seculares suertes:
(Lo salvaje, lo inicial, lo imperativo).
No puedo decir, con Nietsche, que venga otra vez la vida:
Ella esta aliada a la pala de los sepultureros,
Al monólogo de las tumbas,
A la inverosímil ilusión de volvernos a ver,
A la tarde rompiente de los pensamientos,
A la herrumbre ronca del tiempo,
A los dientes de la sangre mordiendo el sol
Y a la ciega espuma del clamor
Como “El héroe de las mil caras” del mito
Donde los pájaros se diversifican en la lluvia
Y las flechas transparentan la sangre
Del ojo celeste de las nubes
O la crin oscura de las rachas del viento
Donde se enreda la lágrima
Conviviente con el cuerpo.
Oriana me levanta, súbitamente, la conciencia…
Es infinita. La aspiro con avidez.
Espléndida luz entre rastrojos.
Tibia claridad de sus brazos
Tras la noche que llora e inunda caminos,
Mis ojos giran en el terraplén de su pubis;
Y allí gotea, también, el iris del alma,
Las pupilas de la esperanza,
Los párpados vertiginosos del tiempo
Desliando y renovando este mundo cansado:
La suma de la vida, la evocación de la sed,
La eternidad interminable,
Pues nos siguen acompañando Schopenhauer,
Stendhall, Hegel, Xuang- Ztse,
Quevedo o Cervantes, Vallejo o Montesquieu.
La eternidad jamás llega a su fin:
Largo tiempo soportándola ni la muerte la pacifica.
En la línea divisoria trazada por los profetas
En el moderno lomo de Homero.
Por eso, Oriana, a nada nos acostumbremos.
Vivamos la única salvación:
Comencemos a reír contra este tiempo sórdido y estúpido.
Esto es mejor que la asfixia sigilosa
De un pecho aterido esperando todos los días
Tras la ventana,
Registrar su mirada el vacío,
Y soñar, todavía, íntegramente con el futuro.
Soñar.
Soñar lejano
Viéndose a sí mismo
En el final del cuento feliz
Y no en La comedia humana de Balzac.
Oriana, hierve el recaudo de la vida.
Es intolerable. Perdí la cuenta
De cuántas veces lo hemos hecho.
De cuánta memoria recobrada compartimos.
De cuánta validez tiene nuestra imaginación.
De cuánta falsedad nos sigue supurando.
De cuántas osamentas esta hecha nuestra moral.
Ahora ya sabemos que la vida es obra de la muerte;
Y la muerte de quienes hacen de los labios agrietados eriales:
Vida entre máscaras. Vida entre velos.
Surtidora, al fin, de rumiantes confines:
Allí está nuestro tránsito humano,
La guitarra horadada del cuerpo,
La vigilia cansada del alba en la entraña,
El agua del camino en un crepúsculo de silencios,
Los escenarios de la farsa en locura de campanarios,
La espera desquiciada de la lluvia,
El llamado urgente del náufrago en las líneas del fuego,
La puerta sin afectos, agazapada en su herida,
El embate del tiempo sobre una pócima de cruces,
El aguijón sembrado en el alma como rastrojos.
La lágrima titilando encendidos cementerios y féretros,
El sollozo de nuestros pasos imprecisos:
La criatura irrepetible: la noche vacía del mundo
Y la soledad humana enterrada en un seno.
De: Vigilia del náufrago, 1999
El poeta habla con la muerte
Y no es recuerdo de ellos lo que queda, sino ellos mismos.
César Vallejo
Luciérnaga de sangre coagulada. Viento helado
Bajo el suplicio de una luz sin caracoles.
Bosque de cipreses apagados. Bosque negro.
Negro silencio del polen multiforme.
Hoguera marchándose con un ruido de madera:
Vida hundida en el cuenco de moscardones,
Muerte punzando los rincones de la niebla.
El filo del tiempo corta el suspiro.
La paz íntima se pierde en un instante.
Desnuda queda la tela del barro y el labio reseco;
Sin ceño la frente del viento;
Sin música la rendija de los ojos;
Espeso el zumo de la memoria, intenso y pulsante.
Asombro negro. Negra gaviota del crepúsculo.
Te llevas la flor y el polen. Te llevas el seno y el rezo,
Gavilán negro de trenes herrumbrosos.
Te ocultas en la lluvia y en la campánula,
Peregrina oscura, cubierta de palpitantes nubes.
Nadie sabe cuando vienes; y sin embargo, corroes,
Gusano de trenes trazados por el precipicio.
Nadie ve tus dedos ásperos, tirana del desprecio.
Nadie te ve venir con el ojo del bramido.
De repente estás ahí, pálida mortaja,
Coronando de borrasca el risco de la llama.
De repente estás ahí, en la paja y el alboroto
Con los trapos rígidos del ornamento
Como un reloj desvencijado después de la jornada.
Tu voz se hace patente en el llanto.
Te hartas en el minuto y la hora de las llenas:
Haces callar con la lengua muda de los candelabros
Esa voz ardiente de las alas…
Barataria, 09 de marzo de 2006
De: Viajar de la ceniza, 2006
Cordero de la muerte
Has vuelto, sol oscureciendo, a triunfar
En la cuna y en la habitación madura.
Te ensañas en una vida de luz
Clavando tu hacha en la entraña.
Haces gemir y respirar la ceniza. Truena
La duda y el dolor. Tirana amiga del tormento.
Oscuridad vierte tu boca,
Muerde el granizo de aliento; voraz es el fuego
Que consume en lágrima las ingles.
En ti, la carne atesora la tierra y la nada.
La aljaba del desvelo se hiela
Junto a esa vida de la muerte jamás despierta.
Tu porfía acaba con los ríos;
No hay esperanza que pueda rehacer
El milagro de la vida.
El sueño en ti sólo mitiga la pena,
Para mientras trituras con tu mandíbula atroz,
El cuerpo y el alma y el hondo verde del color.
Siempre te soñamos, inédito enigma;
Pero nunca oímos el lacio cuerpo de tu voz,
El ámbito que bañas, el amarillo olvido,
El bautismo canicular de la ceniza
Y el descenso tuyo de implacables sandalias.
Sé que estás allí, descendiendo. Bajas hambrienta
Con un coro de cirios para llenar el odre de la fosa.
El aire entumecido muerte las ventanas;
Mientras el abrazo certero avasalla la respiración.
Y todo, en un instante, lo que era lozano jengibre,
Se vuelve trino de escombros…
Barataria, 09 de marzo de 2006
De: Viajar de la ceniza, 2006
La vida como un vuelo
De la vida a la muerte sólo hay un paso:
Un goce sutil con muchas estaciones,
Un estar y olvidar que se ha vivido,
Un soñar y saber que los sueños pasan al olvido.
Del susurro a la palabra hay un mundo infinito,
De la llovizna a la lluvia un mar entero,
De la luz a la oscuridad un féretro.
Siempre la vida y la muerte se anuncia
Con campanas:
Su badajo acaricia la mirada para hacerla
Crepitar hondo…
De la vida a la muerte, días, meses, años…
De pronto viene con un charco de pañuelos:
Y un jadeo de íntima herrumbre.
Viene y se desviste y alza vuelo:
Voraz ceniza del silencio, respirando el yermo
Del destino.
De la vida a la muerte sólo hay un paso:
Hay secretos agolpándose en la brisa,
Y Lázaros inmóviles sin voz y brillo,
Y una luz, fuerte, sobre el hondo espacio
De la angustia y el vuelo.
Al final, un fuego insomne desvela la niebla
De los ojos, la brújula tiene la dirección
Única de la noche,
Los nombres habitan el vacío y la antigua
Oscuridad de los inviernos.
Al final, siempre se cumple el rito de la vida:
La voz ida se convierte en asombro;
Y el cuerpo, en remota memoria de pupilas…
Barataria, 03 de abril de 2006
De: Viajar de la ceniza, 2006