Creo que vamos subiendo
el último peldaño.
Desde allí veremos
la verdad repartida,
la sencillez implantada en la tierra,
el pan y el vino para todos.
PABLO NERUDA
Els somnis sovint no sols es nodreixen de cadàvers,
Sinó de la humitat de la llengua, dels fills de la terra;
Construeixen escales d'obligats arrels.
Damunt dels ulls desperten els carrers i les places
I els molls que a la nit es tornaren cecs.
La rosada sospira en les ombrel·les de la ciutat —els ocells,
Li posen ales a l'aire. Hi ha llum en les nines
Després de tanta pedra fosca al camí.
La marea de foscor transida, s'ha fet bosc;
Als capells del dia, les finestres com coixins.
—les finestres l'alé de les quals floreix en les fulles
I abriguen el llibre diari que la història escriu
Amb els colors interiors de l'arc del cel…
Res no és sense somnis: el somni mateix inventa els miracles
I fa de la consciència una fruita infinita.
Esperem quasi una eternitat perquè les llavors cremaren:
La llavor del temps que madurà l'esperit.
Deixem darrere l'enruna de la nit i ens alineem
Al ros, al balcó d'un final feliç…
Res no és sense somnis: el somni mateix és un riu d'aigües
Amb la dimensió d'una respiració col·lectiva.
Per als nous temps la pàgina de paper en blanc,
La suma de les mans, la talaia del llenguaje, l'idil·li
A prova dels miratges, el quadern seré del sol,
L'univers amb la veritat dels contrastos i les paradoxes.
Hui ha sigut possible sentir el vent —la fantasia del viatge
Florent a la fusteria del profeta.
En la nuesa del somni ens abrigà l'Esperança:
Ningú no s'adonà que caminar descalços damunt de les aigües
Seria una pròdiga romeria cap al cerç de l'alba.
Allò que fou en un temps —vetlada de ciris—, ara
És aliança d'inspirada saviesa i fluents jardins.
Als armaris adustos de la nit es forjà el dia:
La seua entranya és d'audible encens, vespra d'un xiuxiueig
Que comença a respirar sense murs a l'horitzó.
Res no és sense somnis: la llum es féu imminent als fulls
Del dia —ara compartim mútuament el fruit
De la unitat com un jardí cultivat al cosset.
“Perquè és la pàtria punt de partida,
Bàsica pedra tumultuària estenent-se,
Saba i sement de la floresta cantora de l'home,
Missiva lleial cap a aglomeracions fraternes i ecumèniques.”
És la “pàtria la que hui renaix amb música profètica”,
La pàtria junt a l'audiència de les paraules i el somni.
Baratària, 16.III.2009
NOTA DE L'AUTOR: Escrit en avinantesa del Triomf del "Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional" en les eleccions presidencials del 15.III.2009.
Creo que vamos subiendo
el último peldaño.
Desde allí veremos
la verdad repartida,
la sencillez implantada en la tierra,
el pan y el vino para todos.
PABLO NERUDA
Los sueños a menudo se nutren no sólo de cadáveres,
Sino de la humedad de la lengua, de los hijos de la tierra;
Construyen escaleras de obligadas raíces.
Sobre los ojos despiertan las calles y las plazas
Y los muelles que en la noche se volvieron ciegos.
El rocío suspira en las sombrillas de la ciudad —los pájaros,
Le ponen alas al aire. Hay luz en las pupilas
Después de tanta piedra oscura en el camino.
La marea de oscuridad transida, se ha hecho bosque;
En los sombreros del día, las ventanas como almohadas.
—las ventanas cuyo aliento florece en las hojas
Y abrigan el libro diario que la historia escribe
Con los colores interiores del arco iris…
Nada es sin sueños: el sueño mismo inventa los milagros
Y hace de la conciencia una fruta infinita.
Esperamos casi una eternidad para que las semillas ardieran:
La semilla del tiempo que maduró el espíritu.
Dejamos atrás el escombro de la noche y nos alineamos
Al rocío, al balcón de un final feliz…
Nada es sin sueños: el sueño mismo es un río de aguas
Con la dimensión de una respiración colectiva.
Para los nuevos tiempos la página de papel en blanco,
La suma de las manos, la atalaya del lenguaje, el idilio
A prueba de los espejismos, el cuaderno sereno del sol,
El universo con la verdad de los contrastes y las paradojas.
Hoy ha sido posible oir al viento —la fantasía del viaje
Floreciente en la carpintería del profeta.
En la desnudez del sueño nos arropó la Esperanza:
Nadie advirtió que caminar descalzos sobre las aguas,
Sería una pródiga romería hacia el cierzo del alba.
Lo que fue en un tiempo —velada de cirios—, ahora
Es alianza de inspirada sabiduría y fluyentes jardines.
En los armarios adustos de la noche se forjó el día:
Su entraña es de audible incienso, víspera de un murmullo
Que comienza a respirar sin muros en el horizonte.
Nada es sin sueños: la luz se hizo inminente en los folios
Del día —ahora compartimos mutuamente el fruto
De la unidad como un jardín cultivado en el corpiño.
“Porque es la patria punto de partida,
Básica piedra tumultuaria extendiéndose,
Savia y semilla de la floresta cantadora del hombre,
Misiva leal hacia aglomeraciones fraternas y ecuménicas.”
Es la “patria la que hoy renace con música profética”,
La patria junto a la audiencia de las palabras y el sueño.
Barataria, 16.III.2009
NOTA DEL AUTOR: Escrito en ocasión del Triunfo del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional en las elecciones presidenciales del 15.III.2009.