Em dediquí sempre a buscar el so dels rellotges,
Per això acumulí temps als meus quaderns; recordí
Somnis i ombres i la respiració de l’enruna a la nit,
Per això cada segon el navegue en secret encara que amolle
Un sospir a la broma i la paüra perga la seua mateixa simetria.
Obrí l’urgència en sines captives i dejuní en la clarividència
Dels mocadors, —l’anhel enderrocà el foc: el vol,
Llavors, creuà totes les aigües, les pedres i el recel
Del dejú. Recordí que els camins només són somnis,
Símbols del sofisma o el misteri o simples molins de vent
Que l’espill de la ment deté en la seua premuda cicatriu.
Escurí inodors i taulellets com disciplina de la consciència;
I mai no ho viu com un fet heroic, sinó com part
D’àuries paràboles. Em doní compte del sonambulisme
Al tercer dia —aleshores tota virtut es tornà caos; la sal
Despertà com un hoste de vívid desvetlament; la memòria
Un cavall en xàfec, una ironia al mapa del renill.
Ningú no confià en les certeses de les paradoxes. Ni en la fragilitat
Dels perfums conciliats per la ficció dels rierols.
Tot no-res es torna esbufec indigent: desvetlament que, sumat,
Converteix la vida en ardent substància de metxes.
De penes a la branca l’ocell aleteja la seua mateixa urbanitat:
La gosadia en què transita de segurs no és fortuïta, però pesen
Més els vil·lans de les seues plomes, la seua set entre les meues mans.
Les idees en abstracte, sovint sense llànties inassolibles;
I res no tenen a veure amb el convit que ens fan les campanes.
A no ser que la raó trascole unes altres memòries subjacents
Als genitals transitius de l’instint.
Sovint a la sang sempre resta la sequera, sempre
El pàlpit a la mà que no aconsegueix agafar la llavor imaginada.
En cada viatge de la brisa, en cada onada, en cada repòs,
Alguna cosa no ompli la mirada, alguna cosa resta sense desensonyar-se al coixí.
De sobte la vida és tan curta que només acumulem fragments
D’aqueixes vidrieres convertides en resquills. —Vidrieres amb cadenats,
O un subterrani de penúries on l’aurora és cendra.
Els quaderns com el dia tenen una mena de miratge:
De manera semblant, el refilet, té gust d’invent quan el somni es trafega
I el futur és més un toc de queda que una casa amb portes.
El cansament s’acosta als horaris —en el fons no deixe de ser
Un pigall o un cimbell reviscolat per a fer-se als camins,
Aqueixa condició de proscrit.
Altrament potser no haurien raons per a reinventar-se un mateix:
Cap calendari no és immune als anyells, i cadascú és,
Enmig del ràfec, el seu mateix ideari. —la vida és un quadern
Incendiari, ofici d’agulles de cap, un armari de ritus que a estones
Dóna infart, d’ací que la memòria trobe el seu comfort
En la conspiració, en l’apòcrifa ració de certs trencs d’alba.
Tant i mentres, seguesc enamorat dels molls, dels trens i dels rius.
Baratària, 06.V.2009