Deure del poeta amb tu

 

                           A la dona que acompaña el meu desassossegat univers.

                              Mi patria está en tus ojos, mi deber en tus labios.
                                                                 GABRIEL ZAID

 

Encara que t’haja perdut, el meu deure és amb tu. Amb tu
Cridant la vida, desfent els còdols amb les meues mans.
Amb tu en les bones i les dolentes: al riu de la fam
Que es repeteix al buit.
Amb tu aferrat al teu melic, llepant sense la teua pell l’exili.
Mai no poguí acostumar-me a la mort, ni a ser-ne víctima.
L’hivern tremolà sempre damunt dels nostres porus:
L’estiu ensagnat ens ensenya les seues cicatrius.
El meu deure de poeta sempre fou restar al teu costat, beure
En la teua vaixella sense anul·lar-nos, sense defallir, sense callar-me:
Ara em faltes en un País que també em falta,
—Ningú no obri els seus braços en la marxa de l’instant. Ningú.
L’únic guany que tinc és el suor de cada dia:
Ara al mirall de la nit em toca “acaronar l’impossible”:
Et done la vida si vols sobre el puny tancat de la gespa.
Et done els dies que em resten abans que es calcinen.
Et done el fruit del meu treball: cada poema que t’anomena,
Però a cada un lleva-li les penes, l’orfenesa que dol,
El secret i totes les nits. Absorbeix-ne només la llum:
Les campanetes verbals al voltant del teu planeta, la marea
De la pluja en la seua aquarel·la de lluernes,
Segueix plantant ocells sense canícula, ales de bon auguri.
A mi em tocà viure arrupit i sense els teus pits. Ser crucifix
I espantall, ser sense l’esperança a la butxaca.

El meu deure amb tu és anar sense oblidar-te. Sense que necessites
El meu muscle, sense que s’apaguen els geranis del somni.
Jo mai no deixaria de cavalcar en el llumener fermentat
Del teu bosc fins a fondre’l, fins que la barba cresca
Un segle, fins que el refilet siga un psalm suculent
I la brasa siga una fogassa a la teua boca…
El meu deure és guarir-te amb les meues síl·labes i prodigar-te una escala
De panolles junt a un campanari de bona aliança.
Portar aigua per a la sembra i una gramàtica d’arc del cel:
En el día del treball tots els somnis de cada dia, una
Renda sense malsons, una mà verda sargint els fusos
Horaris de tota la cendra que ens ha sigut espargida.
El meu deure amb tu és eixir junts dels enderrocs de la Pàtria:
Guanyar la llum a partir de la nostra mateixa matèria,
Véncer els dies foscos a pulmó obert si és possible,
I purificar la sang que tant vessà el calendari.
El meu deure amb tu és reforestar el refilet i desollar
Amb força aquest firmament de corbs on hem estat,
Els blaus clars davall del teu melic…

Baratària, 01.V.2009

 

Deber del poeta para contigo

 

A la mujer que acompaña mi insosegado universo.

 Mi patria está en tus ojos, mi deber en tus labios.
GABRIEL ZAID

 

Aunque te haya perdido mi deber es contigo. Contigo
Llamando la vida, deshaciendo los guijarros con mis manos.
Contigo en las buenas y las malas: en el río del hambre
Que se repite en la oquedad.
Contigo aferrado a tu ombligo, lamiendo sin tu piel el exilio.
Jamás pude acostumbrarme a la muerte, ni a ser víctima
De ella. El invierno tembló siempre sobre nuestros poros:
El verano ensangrentado nos enseñó sus cicatrices.
Mi deber de poeta siempre fue estar a tu lado, beber
En tu vasija sin anularnos, sin desfallecer, sin callarme:
Ahora me faltas en un País que también me falta,
—Nadie abre sus brazos en la marcha del instante. Nadie.
La única ganancia que tengo es el sudor de cada día:
Ahora en el espejismo de la noche me toca “acariciar lo imposible”:
Te doy la vida si quieres sobre el puño cerrado del césped.
Te doy los días que me quedan antes que se calcinen.
Te doy el fruto de mi trabajo: cada poema que te nombra,
Pero a cada uno quítale las penas, la orfandad que duele,
El sigilo y todas las noches. Absorbe sólo la luz de ellos:
Las campánulas verbales entorno a tu planeta, la marea
De la lluvia en su acuarela de luciérnagas,
Sigue plantando pájaros sin canícula, alas de buen augurio.
A mi me tocó vivir agazapado y sin tus pechos. Ser crucifijo
Y espantapájaros, ser sin la esperanza en el bolsillo.

Mi deber para contigo es andar sin olvidarte. Sin que te haga
Falta mi hombro, sin que se apaguen los geranios del sueño.
Yo nunca dejaría  de cabalgar en el lucero fermentado
De tu bosque hasta derretirlo, hasta que la barba crezca
Un siglo, hasta que el trino sea un salmo suculento
Y la brasa sea una hogaza en tu boca…
Mi deber es sanarte con mis sílabas y prodigarte una escalera
De mazorcas junto a un campanario de buena alianza.
Llevar agua para la siembra y una gramática de arco iris:
En el día del trabajo todos los sueños de cada día, una
Renta sin pesadillas, una mano verde zurciendo los husos
Horarios de cuanta ceniza nos ha sido esparcida.
Mi deber para contigo es salir juntos del escombro de la Patria:
Ganar la luz a partir de nuestra propia materia,
Vencer los días oscuros a pulmón abierto si es posible,
Y purificar la sangre que tanto derramó el calendario.
Mi deber para contigo es reforestar el trino y desollar
Con fuerza este firmamento de cuervos donde hemos estado,
Los azules claros debajo de tu ombligo…
Barataria, 01.V.2009