…horrorosa sed
dando gritos en medio de la sangre.
BLAS DE OTERO
En caure la fulla de l’arbre cauen les paraules. La fullaraca
En la cara parla (ah, si pogués pintar damunt de la pissarra
De l’arc del cel), els jardins serien diferents dels records,
I el somriure, armari de paret a la butxaca. M’agradaria oblidar
Per a recórrer les voravies sota cert silenci, sense que els crits
Corquen els sentits. (Sovint espere la pluja
Amb els braços creuats als portals). —sí, la pluja
Sembla estúpida quan desgasta les llosetes: un ja
No pot caminar per damunt d’elles, ni partir-les d’un tall
Com es fa segurament en qualsevol clavegueram.
El rostre travessa sovint desolats ocells —travessies
Cegues, vaixells mecànics que només es veuen a la fi del camí.
Els ossos de la realitat acaben imposant-se;
L’exterior dels passos caminant entre les brases.
La pell, sempre mossega la imprecisió dels llençols:
—Els porus cremen davant de les armes contundents
Dels llampecs, d’aqueixa aferrada aranya del vent…
A les cornises ni als buits caben els somriures. Hi ha
Fronteres vívides, esprovades vigilies en la foscor de cofres
I coixins, als asteriscos que cadascú eleva a fervor.
(Sovint les contradiccions només són canvi
D’armari de paret, ales torturades que busquen gratacels per a
Passar les aigües o simplement artificis en les arts del poder)
Un mai no deixa de saber-ho, quan l’angoixa es torna
Del tamany d’una catedral, quan els mocadors substitueixen
La fantasia, quan la fulla deixa de ser-ho i es converteix en aprenent
D’ombres. L’imant de la indulgència no existeix.
Ací hi ha vaixells de traidorenca saliva, i no vehements concilis d’espavent.
Existeix l’ull per ull inconfés darrere de l’excés de la il·lusió,
O els gaudis truncats dels viatges sempre efímers.
—Un mai no sap, tot i que s’intuesca, d’on sortirà la bala,
I quin costat trencarà l’atzar de la seua broma.
Abans, algunes coses eren previsibles. Mai el pòl·len
De les flors, mai la garrotxa en bescanvi de la respiració
Dels llibres, mai el clímax consagrat de l’harmonia,
Mai les paraules guardades en vaixelles com subtil
Heroïcitat dels deserts amb llargues nits d’arena
Entre les axiles, mai els cristalls per diàfans que semblen
Al bell mig de prestatgeries fosques o radiants vitrines.
De sobte la humitat de qualsevol flaire es torna
Presó: —encara les randes de l’oblit en la consciència
Dels “genis feixucs”, o la dolçor de les campanes amb coàguls
D’aire, les estrofes insòlites dels teulats madurant
Sense cessar en una mena d’hivernacle solitari.
A la fi, en les branques del rellotge, l’ofici blanc de la llum
S’acosta: —aqueixa llum a gosades que aquieta tota tempesta
Humana. A la fi, certament, un substitueix tot vertigen
I albellons, per un feix només de alegria…
I això és el que compta quan els hiverns cecs, atroços,
Han mossegat fins al curull en la intempèrie,
Com un sord ocell en un abisme amb ganivets:
La llengua mai no mesura els prostíbuls en la seua mateixa saliva,
Ni té la tendresa d’un llit davant del fred secular.
Baratària, 26.IV.2009
…horrorosa sed
dando gritos en medio de la sangre.
BLAS DE OTERO
Al caer la hoja del árbol caen las palabras. La hojarasca
En la cara habla (ah, si pudiera pintar sobre el pizarrón
Del arco iris), los jardines serían diferentes a los recuerdos,
Y la sonrisa, alacena en el bolsillo. Me gustaría olvidar
Para recorrer las aceras bajo cierto silencio, sin que los gritos
Carcoman los sentidos. (A menudo espero la lluvia
Con los brazos cruzados en los portales). —sí, la lluvia
Parece estúpida cuado estropea las baldosas: uno ya
No puede andar sobre ellas, ni partirlas de un tajo
Como se hace seguramente en cualquier alcantarilla.
El rostro atraviesa a menudo desolados pájaros —travesías
Ciegas, barcos mecánicos que sólo se ven al final del camino.
Los huesos de la realidad terminan por imponerse;
El exterior de los pasos caminando entre las brasas.
La piel, siempre muerde la imprecisión de las sábanas:
—Los poros arden frente a las armas contundentes
De los relámpagos, a esa aferrada araña del viento…
En las cornisas ni en los vacíos caben las sonrisas. Hay
Fronteras vívidas, probadas vigilias en la oscuridad de cofres
Y almohadas, en los asteriscos que cada quien eleva a fervor.
(A menudo las contradicciones únicamente son cambio
De alacena, alas torturadas que buscan rascacielos para
Pasar las aguas o simplemente artificios en las artes del poder)
Uno nunca deja de saberlo, cuando la angustia se torna
Del tamaño de una catedral, cuando los pañuelos sustituyen
La fantasía, cuando la hoja deja de serlo y se convierte en aprendiz
De sombras. El imán de la indulgencia no existe. Aquí, hay
Barcos de alevosa saliva, y no vehementes concilios de asombro.
Existe el ojo por ojo inconfeso tras el exceso de la ilusión,
O los gozos truncados de los viajes siempre efímeros.
—Uno nunca sabe, aunque se intuya, de dónde saldrá la bala,
Y qué costado romperá el azar de su bruma.
Antes, algunas cosas eran previsibles. Nunca el polen
De las flores, nunca la breña a falta de la respiración
De los libros, nunca el clímax consagrado de la armonía,
Nunca las palabras guardadas en vasijas como sutil
Heroicidad de los desiertos con largas noches de arena
Entre las axilas, nunca los cristales por diáfanos que parezcan
En medio de estanterías oscuras o radiantes vitrinas.
De pronto la humedad de cualquier aroma se vuelve
Prisión: —aún los encajes del olvido en la conciencia
De los “genios torpes”, o la dulzura de las campanas con coágulos
De aire, las estrofas insólitas de los tejados madurando
Sin cesar en una especie de invernadero solitario.
Al final, en las ramas del reloj, el oficio blanco de la luz
Se avecina: —esa luz por demás que aquieta toda tempestad
Humana. Al final, ciertamente, uno sustituye todo vértigo
Y albañales, por sólo un haz de alegría…
Y eso es lo que cuenta cuando los inviernos ciegos, atroces,
Han mordido hasta la saciedad en la intemperie,
Como un sordo pájaro en un abismo con cuchillos:
La lengua nunca mide los prostíbulos en su propia saliva,
Ni tiene la ternura de una cama ante el frío secular.
Barataria, 26.IV.2009