Igual que un perro que perdió su dueño…
RAÚL CONTRERAS
Semblant al gos que perdé el seu amo. Angoixes totes.
Hores esmolades en un calendari en desús, en un orgasme
De sal cremada —sal creemada en les paraules, mort
Emboçat des de l’horitzó de la infantesa, des de la nit
De totes les absències, des del vent de tots els ocells
Desolats, des de les pors bellugadisses dels circs…
Des del fons dels noms: trencats, irreals, freds,
La presència de ningú com rails en la intempèrie, com
Dorments morint-se al balast nugat a la set
Grisa de la nit, a la nit que martelleja com una cripta.
Alguna cosa no és ja raonable en el nus de les tempes:
El riu deshabitat de les constel·lacions, el pòl·len sense besllums
D’abelles, el llavi balb davant de papirus de vella data,
La ineptitud de l’ala davant de la saliva de la nit,
Nit proscrita en la deïdat del no-res com dards
De formigues. I així, ni Descartes, ni Pitàgores són arrels,
Sinó simple aleteig, xuilant algoritme de la sal…
La respiració assumí totes les enrunes possibles:
Ací no hi ha violes immemorials, només magma a l’àpex
De la llengua i palpebres com un pèndol de flames.
Ara sóc abanderat dels fantasmes: —ferment, potser,
De tot allò que vessà la fam i la sequera;
Els xiprers pengen com esperits —cegues vàlvules
O aixetes de la meua memòria isolada, matèria sense epifania.
La llum en la seua remota gràcia no existeix: la pell endurí
De tanta agulla, sòrdid llit sense retorns, arenes
Desafiants i prolífiques en la cendra del cos.
Hui desconfie dels parcs amb estàtuas, de les innocències
Destinades a ser prolífic ramat. Desconfie del sanglot
I del pla cartesià, dels aigüerols blaus, inclinats
A ser por, dels segles asimètrics de la nuesa,
D’aqueixa entranyable escuma que creix en la seua fragilitat.
He anat entre endrerrocs de places insomnes; ací
Les idees s’han tornat torta porcellana, cartílags
De pòl·len entre canelobres i catacumbes de fer ritme.
Entre els espills inventats, cohabiten els gargalls
Dels llepamels, les paraules refredant-se en la seua mateixa
Amnèsia, el sol com el darrer fòsfor inventat
En el costat de la ferida, —paradoxa dels rius
En la seua penúltima fossa, atri on cruix el rovell.
Sense el foc dels llençols, sense el bosc, tot es torna
Un monòleg de cercles, només un record repartit
Entre les branques abandonades del gel.
Semblant a un gos sense amo, aquest riu d’aleteigs:
—riu esguitat pel fums flairats de la pròpia vida
feta nusos…
Igual que un perro que perdió su dueño…
RAÚL CONTRERAS