El día transcorre com una lenta
Processió de via crucis.
Desolats crits i tenebroses plagues
Treballen l’enigma
Dels fossers:
Dels espais trencats
Que reben la sotsobra
De l’alé
I els grafemes de descalces cítares.
El vol és fer; l’anhel múltiple.
El dolor s’empassa els múltiples afanys
Als sords focs
Que impetuosos
Devoren l’esperma
Miraculosa del somni.
Cap llum no integra els rebrots.
Mai els sudaris no han pogut
―en la seua herència i ferides emmirallants―
rodar en l’hivern de les lluernes
I en el fulgor
esbalafiat dels astres.
L’espessor de les àmfores
Transcorre
Amb una pluja de pedres infinites
Que la mort camina en les seues maleses:
Es un himne de’ungides viscositats,
El que emergeix de la consciència,
Del peu dels murals,
Dels tatuatges de la història
Que entravessen la fullaraca dels porus.
De juny de 1989
l día transcurre como una lenta
Procesión de vía crucis.
Desolados gritos y tenebrosas llagas
Trabajan el enigma
De los sepultureros:
De los espacios rotos
Que reciben la zozobra
Del aliento
Y los grafemas de descalzas cítaras.
El vuelo es fiero; el anhelo múltiple.
El dolor se traga los múltiples afanes
En los sordos fuegos
Que impetuosos
Devoran la esperma
Milagrosa del sueño.
Ninguna luz integra los retoños.
Nunca los sudarios han podido
―en su herencia y heridas espejeantes―
rodar en el invierno de las luciérnagas
y en el fulgor
derrochado de los astros.
La espesura de las ánforas
Transcurre
Con una lluvia de piedras infinitas
Que la muerte anda en sus malezas:
Es un himno de ungidas viscosidades,
El que emerge de la conciencia,
Del pie de los murales,
De los tatuajes de la historia
Que atragantan la hojarasca de los poros.
1º. De junio de 1989.