Llavors despertar era llevar-se les pors i remors.
Caminar damunt de l’aigua de les lluernes, mossegar
El tapaboques de les fal·leres, sentir la febre de la pluja.
Hui no serveixen els dies de la setmana enfront de tot despotisme;
Cansen els hotels i les terminals d’autobusos:
La causalitat dansa amb les seues gotes de realisme —cada dia
Sorprenen les rugues sense paraigües, l’alegria forçada
Dels trastos, els mobles mossegats per una estona de descans.
Sempre el temps és curt per a desempolsegar els llençols.
Als ossos hi ha una terra confusa de goles.
Hui o demà escriuré un poema al voltant de la tendresa:
El desfici pot més que els ulls cecs de l’oblit,
—Un humideix les palpebres a la mateixa font;
Demà escriuré al voltant dels ocells vegetals del somriure.
Hui la memòria recorda la brisa de les campanes:
Els transeünts al pas amb els seus propis designis,
Les mans tremolen en la pal·lidesa de la boirina —són
Aqueixa nina que madura al tacte d’un País que perdé
Tots els colors. La set gaudeix en la molsa de les basses.
Les ombres vessades a la pell com foscos camins.
En les paraules baixen els somnis clarament: no hi ha cap altra
Geometría sinó la fusta del sobresalt, encara que agafe
Els violins fosos d’unes sines o el borrissol entretallat
De l’escalfred. Un desperta davall de la ruïna de vidreres
Corcats per la redonesa de les destroses.
Un desperta amb la llum essencial dels sentits.
Allò que no pot obviar-se és l’inminent: la fullaraca
O la romeguera traspassant el refilet. El bosc sobtós de tants
Noms, las gotes de promeses a la boca per a viure.
L’estretit gaudi del trànsit i els joguets per a confondre
El fil de les partides —l’aire que despentina les ombres
Que potegem amb cert caprici de balancí. Un recorda
Les estampetes dels retrats, certes barques com faldelles,
Certes sirenes emportant-se els rails de migdia:
—Aqueix cel líquid sense callar-se de les trinxeres o la posta.
Els deu endureixen de peixos l’ànima: les aigües del pols
Fins als genolls, la terra en el vol congelat d’una tassa
De café. La sang mossega l’aleteig dels gestos: —l’ombra
Del cos arrossega la saliva pel joc de la nuesa.
Ara despertar és guanyar la partida al baf. A certes
Paraules, a la nit, al mateix crit de les arnes, a les dents
Dels estams, a Déu que ens aguaita a la boca de qualsevol
Emissari. No despertar sovint es torna gratificant: la nit
Pot diluir-se als sentits o fer-se més pregona.
Prou és llegir els llampecs i no la cal·ligrafia: el mon
És més trist en la claror dels llavis; l’esperança és cega
Senyal del pensament: —consol per als que no obrin
Descalços el solc dels nius i els eixams…
Llavors despertar és lliurar el pensament al món:
Negar els fetitxismes del Paradís i mirar en la sang els punts
Cardinals…
Baratària, 18.V.2009
Entonces despertar era quitarse los miedos y murmullos.
Caminar sobre el agua de las luciérnagas, morder
La bufanda de las manías, sentir la fiebre de la lluvia.
Hoy no sirven los días de la semana frente a todo despotismo;
Cansan los hoteles y las terminales de autobuses:
La causalidad danza con sus gotas de realismo —cada día
Sorprenden las arrugas sin paraguas, la alegría forzada
De los trastos, los muebles mordidos por un rato de descanso.
Siempre el tempo es corto para desempolvar las sábanas.
En los huesos hay una tierra confusa de gargantas.
Hoy o mañana escribiré un poema sobre la ternura:
La desazón puede más que los ojos ciegos del olvido,
—Uno humedece los párpados en la misma fuente;
Mañana escribiré sobre los pájaros vegetales de la sonrisa.
Hoy la memoria recuerda la brisa de las campanas:
Los transeúntes al paso con sus propios designios,
Las manos tiemblan en la palidez de la neblina —son
Esa pupila que madura en el tacto de un País que perdió
Todos los colores. La sed goza en el musgo de las albercas.
Las sombras vertidas en la piel como oscuros caminos.
En las palabras bajan los sueños claramente: no hay otra
Geometría más que la madera del sobresalto, aunque tome
Los violines derretidos de unos senos o el vello entrecortado
Del escalofrío. Uno despierta bajo la ruina de vitrales
Carcomidos por la redondez de los destrozos.
Uno despierta con la luz esencial de los sentidos.
Lo que no puede obviarse es lo inminente: la hojarasca
O la zarza traspasando el trino. El bosque súbito de tantos
Nombres, las gotas de promesas en la boca para vivir.
El apretado gozo del tránsito y los juguetes para confundir
El filo de las partidas —el aire que despeina las sombras
Que pateamos con cierto capricho de columpio. Uno recuerda
Las estampillas de los retratos, ciertas barcas como faldas,
Ciertas sirenas llevándose consigo los rieles de mediodía:
—Ese cielo líquido sin callarse de las trincheras o la posta.
Los días endurecen de peces el alma: las aguas del pulso
Hasta las rodillas, la tierra en el vuelo congelado de una tasa
De café. La sangre muerde el aleteo de los gestos: —la sombra
Del cuerpo arrastra la saliva por el juego de la desnudez.
Ahora despertar es ganarle la partida al vaho. A ciertas
Palabras, a la noche, al mismo grito de las colmenas, a los dientes
De los estambres, a Dios que nos acecha en la boca de cualquier
Emisario. No despertar a menudo resulta gratificante: la noche
Puede diluirse en los sentidos o hacerse más profunda.
Suficiente es leer los relámpagos y no la caligrafía: el mundo
Es más triste en la claridad de los labios; la esperanza es ciega
Señal del pensamiento: —consuelo para quienes no abren
Descalzos el surco de los nidos y los panales…
Entonces despertar es entregarle el pensamiento al mundo:
Negar los fetichismos del Paraíso y mirar en la sangre los puntos
Cardinales…
Barataria, 18.V.2009