LLOBERA

Massa tard.

El temps de l’anyell al pessebre,

El temps de les llobes de plata cercant el sopar a la neu,

aquesta onada de bulbs com un lent mareig al meu cap,

aquesta òliba que m’avança paüra de mineta.

El temps de la febre,

la mà desmunta la màquina que remou tota tendresa

i jau a l’estoig de les polseres.
Eixir-se’n amb el pas segur de l’encanteri,

restar ensorrat al cau,

als ampits del dolor que vetlla aquest cimall
amb els dubtes blancs,

quasi nupcials,

quasi mortalla, 

amb una tristesa indefinida,

blana com un pit caigut,

un coixí de plomes.