El País (Quasi una elegia)

 

¡Que no profanen su belleza,
con estampas de confitería!
MAIAKOVSKY

I

Hi ha carrers intransitables al meu país;
Se’ls prengué per assalt la fam.
Els dies i les nits són fràgils al meu país:
La foscor et deixa sagnant damunt de les voravies.
Al meu país s’alcen llargues interrogacions
Buscant els solcs de l’aurora;
Però en ple vol el somriure es desploma.
Al meu país tenim la nit com a Pàtria
I una pluja espessa gotejant des de les tempes.
Al meu País, el caos és pa i silenci
I ascendeix fins a soscavar l’Esperança.
Absurd és el meu país quan riu entre neumàtics,
I gossos acorralats per la despulla del temps.
De quina fusta es feu aquest país que l’arna el desfà
Per a tornar-se en un allau de pàl·lida tormenta.
El rumor del seu respir agònic
Pinta una aquarel·la de taüts.
El mar que el banya llepa sang damunt de l’arena;
I els rius ragen cavalls d’ombres
Per a barallar-se amb un vent d’ossos.
Ací viuen desterrats els somnis,
O els somnis són anhels transits per la sang
I convertits en folla carcanada per a museus.
Els carrers del meu País no poden emparar-me;
Ni tenen l’olivera per a transmutar-se en velers.
Mire els carres del meu País. 
Enyore les seues finestres i la seua desordenada cal·ligrafia;
Però els carrers del meu País t’esguiten
                                  Amb els seus cossos mutilats
I et mengen els cadàvers i les clavegueres…

Baratària, 28. 06. 2005.

II

El teu cos anà empetitint-se
                                                           Davant de la multitud,
Vertigen de l’abstracció, premissa de fel,
Instància del dolor, cos sense llavis,
Dolorosa llum entre la pell de titubejants carbons.
Així has sigut, País. Ala de gemecs, delirants queixes,
Mur de l’esperança, catifa de la mentida,
Porció d’espills en disputa del so.
Davant de tant dissort, la història no ha tingut felicitat:
Cada carrer de la ciutat és cementeri.
La roba no serveix per a cobrir les venes rompudes,
Ni el dia és prou perquè brillen els ulls.
Tots ens hem convertit en fills de la mort.
L’única certesa és la destrucció:
L’odi ha amollat les seues raneres cegues.
La realitat està ací coberta d’ossos,
                            D’ombres i llavis bruts.
Tot ens condueix a la nit:
Nit la raó en tasses de ficció,
Nit l’existència de l’ordre,
Nit la memòria amb frases imaginàries,
Nit l’ull que ha renunciat a la claror,
Nit la rialla delirant a la gola,
Nit el cel reduït a nit,
Nit el temps envellint com pedra,
Nit el foc i el batec;
Latent, tanmateix, la por i la injúria.
Cansada la veu, la cendra la corona.
Fan falta ales, per a eixir d’aquests ossos
Convertits en sòrdida cal·ligrafia del pa:
Som odi, bordells i discursos.
Som tema de la propaganda,
Fusta sense violins, suma d’ombres,
On les fulles són sagetes de l’aire
I les criptes, contrapunt de l’ultratge.

Baratària, 03. 04. 2007 De: Sinfonía del Caos

 

El País (Casi una elegía)

¡Que no profanen su belleza,
con estampas de confitería!
MAIAKOVSKY

I

Hay calles intransitables en mi país;
Se las tomó por asalto el hambre.
Los días y Las noches son frágiles en mi país:
Lo oscuro te deja sangrando sobre las aceras.
En mi país se alzan largas interrogaciones
Buscando los surcos de la aurora;
Pero en pleno vuelo la sonrisa se desploma.
En mi país tenemos a la noche como Patria
Y una lluvia espesa goteando desde las sienes.
En mi País, el caos es pan y silencio
Y asciende hasta socavar la Esperanza.
Absurdo es mi país cuando ríe entre neumáticos,
Y perros acorralados por el despojo del tiempo.
De qué madera se hizo este país que la polilla lo deshace
Para tornarse en un alud de pálida tormenta.
El rumor de su respiro agónico
Pinta una acuarela de ataúdes.
El mar que lo baña lame sangre sobre la arena;
Y los ríos chorrean caballos de sombras
Para mezclarse con un viento de huesos.
Aquí viven desterrados los sueños,
O los sueños son anhelos transidos por la sangre
Y convertidos en loca osamenta para museos.
Las calles de mi País no pueden ampararme;
Ni tienen el olivo para transmutarse en veleros.
Miro las calles de mi País.  
Añoro sus ventanas y su desordenada caligrafía;
Pero las calles de mi País te salpican
                                  Con sus cuerpos   mutilados
Y te comen los cadáveres y las cloacas…
Barataria, 28. 06. 2005.

II

Tu cuerpo se fue haciendo pequeño
                                                            Ante la multitud,
Vértigo de la abstracción, premisa de hiel,
Instancia del dolor, cuerpo sin labios,
Dolorosa luz entre la piel de titubeantes carbones.
Así has sido, País. Ala de gemidos, delirantes quejas,
Muro de la esperanza, alfombra del embuste,
Porción de espejos en disputa del sonido.
Ante tanta desdicha, la historia no ha tenido felicidad:
Cada calle de la ciudad es cementerio.
La ropa no sirve para cubrir las venas rotas,
Ni el día es suficiente para que brillen los ojos.
Todos nos hemos convertido en hijos de la muerte.
La única certeza es la destrucción:
El odio ha soltado sus estertores ciegos.
La realidad está ahí cubierta de huesos,
                            De sombras y labios sucios.
Todo nos conduce a la noche:
Noche la razón en tazas de ficción,
Noche la existencia del orden,
Noche la memoria con frases imaginarias,
Noche el ojo que ha renunciado a la claridad,
Noche la risa delirante en la garganta,
Noche el cielo reducido a noche,
Noche el tiempo envejeciendo como piedra,
Noche el fuego y el pálpito;
Latente, sin embargo, el temor y la injuria.
Cansada la voz, la ceniza la corona.
Hacen falta alas, para salir de estos huesos
Convertidos en sórdida caligrafía del pan:
Somos odio, burdeles y discursos.
Somos tema de la propaganda,
Madera sin violines, suma de sombras,
Donde las hojas son saetas del aire
Y las criptas, contrapunto del ultraje.

Barataria, 03. 04. 2007

De: Sinfonía del Caos