En la nit la pluja resumeix els sons.
Tènue el vidre de les gotes reviu els peixos:
La història només canvia de guants i bastons,
Canvia a estones el seu sutze, acorrala,
Sempre alça murs de tombes en la intempèrie
I despulles fetes cendra.
Hi ha un fervor inaugural de l’albir:
La beatitud al caos és imminent;
El tropell, feroç i imprevisible.
El resquill o la bomba o l’assalt serveixen de gramàtica,
En les classes de llenguatge i humanisme,
La fulla de paper de por i incredulitat.
A la llum només es veuen mans vençudes,
Penjant d’espills muts i marcides mirades.
Als somnis, l’esperança és fullaraca,
Cap altre color que transfigure la memòria.
No és camí, ni resplendor, ni paradís,
Sinó geometria fosca a la llinda de la tardor:
Falaç ostentació de les estàtues,
Pesantor de les ombres damunt de l’horitzó.
La història es veu a l’espill de la boira.
Allí la llengua trau la seua espasa,
Els espectres convulsos del plor,
Els gossos oscil·lant la seua saliva en l’os.
Davall del cel, el dolor i la por són patents,
La moneda que canvià la nostra identitat.
És que potser no tenim dret a l’alegria?
En aquesta hora, el devenir sembla un coltell fosc;
Els somnis, agulles de cap; i la felicitat,
Plagues d’enfiladisses putrefactes.
Mai no ha habitat el sol de la prosperitat aquesta terra:
La ciutat veig moribunda,
Els ocells, xuclamels en fuga.
Ningú no ix invicte, ni té sossec:
Emigrar és fugir per a construir uns altres cementeris
I viure estranyament entre fantasmes i mimetismes.
La història és un cresol que s’aprima
Amb el vent, el seu ble de rovell
Cau sobre la terra
I pessiga l’espinàs dels rellotges,
Fins a esculpir destins de pànic:
Assedegats fetitxismes per a abrics
I tacons de obedient proclama.
Mai la historia no ha sigut una altra cosa,
Sinó esquelet, pregària de la fe, espill de la boira…
Baràtaria, 04.04.2007
De: Sinfonía del caos
En la noche la lluvia resume los sonidos.
Tenue el vidrio de las gotas revive los peces:
La historia sólo cambia de guantes y bastones,
Cambia a ratos su hollín, acorrala,
Siempre alza muros de tumbas en la intemperie
Y despojos hechos ceniza.
Hay un fervor inaugural del albedrío:
La beatitud al caos es inminente;
El tropel, feroz e imprevisible.
La esquirla o la bomba o el asalto sirven de gramática,
En las clases de lenguaje y humanismo,
La hoja de papel de miedo e incredulidad.
En la luz sólo se ven manos vencidas,
Colgando de espejos mudos y yertas miradas.
En los sueños, la esperanza es hojarasca,
No otro color que transfigure la memoria.
No es camino, ni resplandor, ni paraíso,
Sino geometría oscura en el umbral del otoño:
Falaz ostentación de las estatuas,
Pesadez de las sombras sobre el horizonte.
La historia se ve en el espejo de la niebla.
Allí la lengua saca su espada,
Los espectros convulsos del llanto,
Los perros oscilando su saliva en el hueso.
Bajo el cielo, el dolor y el miedo son patentes,
La moneda que cambió nuestra identidad.
¿Es que acaso no tenemos derecho a la alegría?
En esta hora, el devenir parece un cuchillo oscuro;
Los sueños, alfileres; y la felicidad,
Llagas de enredaderas putrefactas.
Jamás ha habitado el sol de la prosperidad esta tierra:
A la ciudad la veo moribunda,
Y a los pájaros, chupamieles en fuga.
Nadie sale invicto, ni tiene sosiego:
Emigrar es huir para construir otros cementerios
Y vivir extrañamente entre fantasmas y mimetismos.
La historia es un candil que se adelgaza
Con el viento, su pabilo de herrumbre
Cae sobre la tierra
Y pellizca el espinazo de los relojes,
Hasta esculpir destinos de pánico:
Sedientos fetichismos para abrigos
Y tacones de obediente proclama.
Jamás la historia ha sido otra cosa,
Sino esqueleto, plegaria de la fe, espejo de la niebla…
Barataria, 04.04.2007
De: Sinfonía del caos