Allí donde otros exponen su obra yo sólo pretendo mostrar mi espíritu.
Vivir no es otra cosa que arder en preguntas. No concibo la obra al margen de la vida.
ANTONIN ARTAUD
Al voltant del calendari, la llengua de les estrelles;
Els llampecs a la carn, —armaris sense la respiració
De l’alfabet, escales gotejant buides, un sol sense vèrtexs
nugat a mocadors , o potser a una creu sense llavar-li
Les inscripcions mutilades, erosionades pel vent.
Entre les aigües corregudes a les mans es graten les pedres
I el pèndol dels corbs sense donar treva…
Una volta i altra els ecos: gotelleres entre les telles i la fusta,
Entre les volades de la tinta i les tempes amb sabates de combat.
En els temps difícils la força de la barba creix
Més de l’acostumat; mentre que els rellotges acceleren la seua cabellera
I la nuguen al floc de les sabates. El món no toca
Les arrels: sempre és una mena d’ales frustrades, de sang
Al rastell de les voravies, de buits atàvics i assedegats.
El trapezi de les nines es mou entre elefants:
Algunes branques fetes de boira es tornen un trapezi entre
Les meues dents o gàbies on només cap el desdeny i les formigues
Amb els seus anys de ventalls mordaços…
Sempre la llum fou una carícia cega a les galtes:
L’ull de penes veu la nit als cellers domèstics
I no en les clotes que floten al voltant com ombrel·les.
De sobte un somia respirar amb simetries
(Amb reposades clarors sense desensonys, ni insomnio)
Però no, sovint la claredat és abatuda pels dards
Immutables de certs cors entestats a mossegar els joguets
De l’aurora, l’aquarel·la de la rosada o senzillament la fantasía
Que naix dels llavis amb ecos de subtils ales.
Els mesos salten amb la seua aspra nit: fosc hàlit de la sina Que no assoleix la frontera de la llum, sinó la vençuda
I la impotència. Sempre el temps es redueix a rovell:
(Dic: els éssers desolats que mai no veieren la llum, aqueixos
Que convoquen l’artifici de la traça i que assacien el seu destí
Amb dolor alié, per bé que cremen al gris del precipici)
Ara ja no tenen sentit les càbales. Sempre fou un albir
L’escalpel de la malicia, el destí de l’aire.
La memòria guarda les seues estríes, —o aqueixes rases que es trenquen
En l’aridesa els passos, aqueixes ombres que derroquen com braços
Premuts, aqueixes semblances maquillades de misericòrdia.
Per què la llum no arriba com espill a la cendra?
Per què el cinisme es torna sempre una vidriera amb sabates?
Estranys són els dies quan destilen les seues mateixes llepolies,
Quan les crines en bocins es rebolquen entre excrements…
Ací assota la molsa damunt de la gespa: habitants amb sang.
Habitants sense somnis: instruments de la foscor que els coba.
Malgrat tot, entenc la caspa damunt de les seues nines i les paraules
Que els delata, les ungles gastades dels seus fantasmes
I els milions de lluernes que els calen per a eixir
De la boirina, és a dir, per a deixar la nit que els beu
En llimonades fosques. I tanmateix la seua acidesa, —toca dir-ho—
forada i la vetla que pot ser una finestra sense pinces,
Es torna un somni amb espines o un càncer subterrani…
Baratària, 25.IV.2009.