Trenc d´alba als erms morts

Trenc d’alba als erms morts.
Trenc d’alba en la terra que agonitza,
En la fragua inclement
De les humides devastacions
Sense haver-hi ni tan sols
Plujoses noces d’espigues
Que reflectesquen la memòria dels caminants.
En cada hora germinen cegues espines:
Llums badades
Al galop de les fletxes
Que la meua mà du
De les hibernacions de la nit.
I és així que, acostumat al gemec,
A la tomba escolpint els seus cadàvers
L’extensió de l’horitzó
Es torna va desafiu de miratges.

Trenc d’alba als erms morts.

Trenc d’alba sempre al límit de la nit.
Trencar l’alba i no arribar,
Perdre la batalla davant de la roca
O la teranyina dels símbols.

Arrancar les meues mans
Dels torrents aràbics;
La seua extensió olorada de vint-i-quatre llavors
Ardent al firmament
Dels rius
Que ebris de trajectòria
Són el dur misteri de l’espai.
D’aquest es desprenen
Raigs d’ocells descarnats
Aprenent el conjur
De goles funestes,
Niuades a la vegetació humana.

Açò és possible, tal volta,
Pel crepuscle febril dels meus sentits
Que reberen l’emmirallament
De la música sonàmbula;
Sentiren els tropells grocs de les llengües;
Captaren la negritud
Dels cavalls del crepuscle
I el to eruptiu de volcans.
Ha sabut la meua veu anar entre els morts,
Recollir les rugues del buit,
La veu de la cansera
Que s’amaga o emergeix
De les tempes,
Fins a no ser més que insòlita proesa
Del trenc d’alba de la terra que agonitza.
1º. De juny de 1989

 

Amanecer en los eriales muertos.

 

Amanecer en los eriales muertos.
Amanecer en la tierra que agoniza,
En la fragua inclemente
De las húmedas devastaciones
Sin haber siquiera
Lluviosas nupcias de espigas
Que reflejen la memoria de los caminantes.
En cada hora germinan ciegas espinas:
Lumbres quebradas
Al galope de las flechas
Que mi mano trae
De las hibernaciones de la noche.
Y es así que, acostumbrado al gemido,
A la tumba esculpiendo sus cadáveres
La extensión del horizonte
Tórnase vano desafío de espejismos.

Amanecer en los eriales muertos.

Amanecer siempre en el límite de la noche.
Amanecer y no llegar,
Perder la batalla ante la roca
O la telaraña de los símbolos.

Arrancar mis manos
De los torrentes arábigos;
Su extensión olida de veinticuatro semillas
Ardiendo en el firmamento
De los ríos
Que ebrios de trayectoria
Son el duro misterio del espacio.
De éste se desprenden
Chorros de pájaros descarnados
Aprendiendo el conjuro
De gargantas funestas,
Anidadas en la vegetación humana.

Esto es posible, tal vez,
Por el crepúsculo febril de mis sentidos
Que recibieron el espejeo
De la música sonámbula;
Oyeron los tropeles amarillos de las lenguas;
Captaron la negritud
De los caballos del crepúsculo
Y el tono eruptivo de volcanes.
Ha sabido mi voz andar entre los muertos,
Recoger las arrugas del vacío,
La voz de la fatiga
Que se oculta o emerge
De las sienes,
Hasta no ser, sino insólita hazaña
Del amanecer de la tierra que agoniza.
1º. De junio de 1989.